El talent

Havia anat a néixer en una família molt especial. Era el tercer fill d’un pare escriptor i una mare violinista. Pel que fa a les seves dues germanes grans, una havia heretat l’oïda musical de la seva progenitora i, des de ben petita, que deixava tots els mestres de música bocabadats amb els moviments virtuosos dels seus dits sobre el piano. L’altra, sense haver rebut cap formació específica, feia uns dibuixos que semblaven fotografies, una qualitat que li va obrir les portes del món de l’art amb la seva primera exposició als vuit anys.

La família i tot el seu entorn, amics, escola i seguidors, perquè tenien un punt de vida pública, frisaven per veure’l créixer i descobrir quin seria el seu talent. Científic, esportista d’elit, filòsof, poeta… era un tema força recurrent que s’havia acostumat a escoltar. Quan va aprendre a parlar, ja van passar a preguntar-li directament. Va començar dient el primer que li passava pel cap: Astronauta, arquitecte, cantant… i tothom li reia les gràcies. En anar creixent, la pregunta va persistir però com que els riures es van anar esvaint, va arribar un dia que va decidir respondre amb un senzill: No ho sé.

Ell sentia que era un nen com els altres nens i nenes de la seva classe. Amb ganes de jugar tot el dia, una mica mandrós a l’hora de fer els deures, un punt pocatraça i molt xerraire.

Havia provat amb la música, però s’avorria solemnement quan la seva mare i la seva germana li parlaven del tempo, les claus i les notes. El seu pare va intentar potenciar la seva creativitat en les redaccions que feia a l’escola però a ell ja li estava bé descriure què havia fet durant el cap de setmana i, per molt que s’hi esforcés, la seva imaginació només apareixia en el moment de jugar.

Amb la germana mitjana, va anar una mica diferent. Es posava a pintar al seu costat i no tenia ningú dient-li: fes-ho així o torna-ho a intentar… Era divertit combinar els colors, barrejar-los, moure els pinzells al seu aire i fer un gargot descontrolat. Amb el temps, però, es va acabar cansant de la pintura perquè les obres espectaculars que feia la seva germana s’enduien tots els elogis i, de les seves, tot quedava en un copet a l’esquena i un “molt bé, nen!”.

Va arribar a l’adolescència i encara no havia descobert en què destacava. Va començar a enfonsar-se pensant que seria el fracassat de la família. Que no brillava en res mentre vivia envoltat d’èxits que, dia a dia, no paraven d’arribar i li refregaven a la cara la seva grisor.

N’havia parlat moltes vegades amb els seus pares i també amb les seves germanes. Intentaven treure-li la pressió dient-li que no es preocupés. Amb el temps, els genis amb qui convivia van intentar dissimular els seus triomfs, el seu art i el seu talent per no fer-lo sentir pitjor, però eren tan grans, que d’una manera o d’una altra se n’acabava assabentant: Premis, reconeixements, cerimònies, gales, concerts en els millors escenaris del planeta o exposicions en els museus amb més prestigi… No era enveja ni ràbia, era tristesa de sentir el regust amarg del fracàs des que es llevava fins que se n’anava a dormir.

Havia plantat la universitat a mitja carrera i va marxar tot sol a una minúscula illa, on s’arribava amb un petit ferry després de mitja hora d’avió, per pensar. Sabia que els diners mai serien un problema tenint la família que tenia i se sentia agraït per aquesta sort però també hi havia vegades que l’envaïa la sensació d’haver-se equivocat a l’hora de néixer, que si no hagués mamat tanta virtut des del seu primer plor, potser avui seria una altra persona, un home que acceptaria amb més facilitat els seus límits.

Es passava hores davant del mar. La màgia hipnòtica d’estar davant de la immensitat, acompanyada de la remor de les onades i estar envoltat de natura amb un far com a únic rastre de vida humana al seu voltant, li donava pau. La buidor que l’omplia des de feia tant de temps quedava com endolcida i li podia donar una treva al cervell.

La corda sobre la que portava anys, potser tota la vida, fent equilibris per no deprimir-se era cada cop més fina i sentia que ja estava a punt de trencar-se.

En el modest apartament on s’allotjava hi havia un planteta que agonitzava en silenci. Estava mig pansida, tenia gairebé totes les fulles seques i les tiges havien perdut la força per mantenir-se verticals i s’encorbaven en un arc que anunciava cruelment el seu final.

Un dia, en tornar dels seus llargs vespres davant del mar, la va canviar de lloc. La va treure del centre de la taula i la va apropar a la finestra perquè els rajos d’aquella preciosa lluna plena i els del sol, a l’endemà, l’acaronessin en els seus últims moments. També la va regar i va veure que la terra on tenia clavades les seves arrels feia temps que s’havia convertit en un bloc compacte que més que donar-li nutrients l’ofegava.

L’endemà, va anar a la botiga del poblet més proper i va comprar un test més gran, terra i una mica d’adob. Aquell mateix dia, va tenir l’ocurrència d’emportar-se-la amb ell a contemplar el mar. Des de llavors, ho va fer cada dia durant el mes que va ser a l’illa.

Va tornar a casa amb un somriure especial que ningú de la seva família havia vist en molts anys. Portava una preciosa planta en una mà i la maleta a l’altra. Allà mateix, de peu al rebedor i envoltat per les persones que més s’estimava en el món, els va explicar que en el seu viatge a l’illa havia pres una decisió, que havia arribat a una conclusió i que havia fet un descobriment.

La decisió era que marxava de casa, que se n’anava a viure davant del mar. No li calia anar a cap illa, per sort, el litoral no quedava massa lluny. La conclusió era que, després de donar-hi moltes voltes, estava convençut que tothom, totes les persones sense excepció, tenen com a mínim un talent, un superpoder que deia quan era petit i veia els seus pares i les seves germanes com uns herois de còmic. I, per últim, el descobriment, que era que havia vist amb total claredat, finalment, quin era el seu. Havia trobat la seva virtut i això el feia sentir com mai abans.

Els va explicar que no calia destacar en arts tradicionals ni ser famós ni tenir facilitat per resoldre complicats càlculs o descobrir la solució per salvar el món… El seu error havia estat acotar la recerca del seu talent fixant-se en el seu voltant en lloc de escoltar-se a ell mateix. Però a l’illa, ho va veure clar i per això ara mateix era allà amb una maleta que no pensava desfer i una vigorosa planta a les mans.

La família no va acabar d’entendre quan va fer mitja volta i va marxar amb totes dues coses. Tenien clar que necessitava la maleta per començar una nova vida però i la planta? Van arribar a la conclusió que l’havia portat com un regal per a la família però que amb les emocions de tot el que els havia explicat s’havia despistat. La mare, el pare i les dues germanes van mirar-se als ulls, i amb un breu somriure de complicitat, es van dir sense paraules, és que ell sempre serà així.