Se li havia fet tard. Havia estat un dia molt complicat a la feina i això que quan havia entrat s’havia promès a si mateix que plegaria d’hora. Era negra nit. Només una lluna prima com un ull de gat trencava la negror que tenyia el cel. No es veia ni una estrella.
Coneixia la carretera de memòria, gairebé quaranta-cinc minuts des del pàrquing de la feina a la porta de casa. Se sentia cansat i, quilòmetre a quilòmetre, els músculs del seu cos s’anaven relaxant. Va començar a encarar els revolts que travessaven la muntanya per un bosc espès de forma gairebé automàtica, deixant que el cervell es permetés el luxe, per primer cop en tot el dia, de no pensar en res. El batec del cor afluixava el ritme i les parpelles, cada cop més pesades, s’entestaven en voler baixar les persianes abans d’hora.
De sobte, aquella letargia gairebé hipnòtica es va veure interrompuda pel soroll d’un clàxon. Va aixecar els ulls i va mirar pel retrovisor. Havia aparegut un cotxe en aquella solitària carretera. Li feia llums i trencava el silenci de la nit amb la incòmoda estridència de la botzina.
Per instint, va pitjar l’accelerador i va semblar que el cotxe del darrere també ho feia. El llum de perill es va encendre a l’interior de la seva consciència. No era normal. Ell va forçar una mica més el motor i va veure com el seu perseguidor també ho feia.
Els nervis s’estaven apoderant per moments de les seves mans, al volant; dels seus peus, als pedals; dels seus ulls, que prestaven cada cop més atenció al retrovisor que a la carretera i del seu cap que, sense entendre res, li deia que havia de fugir.
Va passar pel costat d’una benzinera i va fer la intenció de desviar-s’hi, va posar l’intermitent, va afluixar la marxa i quan va veure que el cotxe de darrere també ho feia, va tornar a donar gas a fons fet que li va permetre guanyar uns metres d’avantatge. La distància, però, no va durar massa estona perquè en qüestió de segons aquell cotxe fosc persistia en turmentar-lo amb els llums i el clàxon.
Llavors va frenar en sec i el cotxe de darrere no va tenir prou temps de reacció. Els dos vehicles van xocar. El soroll i la sotragada del cop no el van espantar gaire més del que ja estava. Les mans li tremolaven, les gotes de suor li regalimaven per tot el cos i el seu cervell el bombardejava amb tota mena de pensaments sinistres.
Els dos cotxes estaven aturats a la carretera. Potser va ser un segon o com a màxim dos, quan va veure pel retrovisor com s’obria la porta del seu perseguidor. Aquella imatge va desbloquejar uns instants d’indecisió que van desembocar en un crit desesperat que combinava en igualtat de proporcions l’instint de supervivència amb el pànic. Va deixar anar el peu a sobre de l’accelerador i les rodes van girar tan de pressa que van deixar marcada la carretera i una pudor de goma cremada a l’ambient. No es volia ni imaginar què hagués passat si hagués baixat del cotxe.
Va deixar anar una riallada boja de satisfacció. Pel retrovisor havia vist com la figura que havia baixat del cotxe tornava a pujar-hi corrents però, possiblement com a conseqüència del xoc, va trigar uns valuosos segons a aconseguir posar-lo en marxa per reprendre la persecució. Ell mentrestant fugia a tot drap a altes hores de la nit per una carretera on semblava que tothom s’hagués posat d’acord per no circular-hi.
Ja estava força a prop de casa i el solitari llum del seu perseguidor, amb el xoc se li devia haver trencat l’altre, brillava a uns centenars de metres. Necessitava una mica més distància per acabar de despistar-lo. El que no faria era anar a casa i deixar-li ben clar a aquell fill de sa mare on vivia. No es volia ni imaginar de què podia ser capaç si descobria el seu domicili.
Amb la jugada del xoc, havia aconseguit guanyar un punt de confiança que li permetia minimitzar lleugerament la por que l’havia dominat fins llavors. Va accelerar encara més fins que va arribar a l’últim revolt abans d’entrar a la rotonda que donava la benvinguda a la seva ciutat. Allà es va trobar amb un altre cotxe al seu davant que circulava mandrosament molt per sota del límit de velocitat permesa. Es va desesperar. Allò sí que era un contratemps, justament ara que estava a punt d’aconseguir-ho. No s’ho va pensar dues vegades i es va posar fer-li llums i a fer sonar el clàxon. Només necessitava que sortís del mig i que el deixés fugir.
El cotxe del davant va accelerar. Era desesperant. Tot i anar més de pressa, ell sabia que el podia avançar perquè el seu vehicle era molt més potent i molt més modern de manera que se li va enganxar al darrere pressionant-lo perquè sortís del mig.
Just entrar als carrers de la ciutat, va veure pel retrovisor com reapareixia el seu perseguidor arrossegant el para-xocs del seu cotxe fent un escàndol que despertava la ciutat adormida per allà on passava.
De sobte, la policia es va afegir a la caravana també fent llums. En aquell moment, ell va veure clar que estava salvat. Ara ja no tenia cap sentit continuar amb la fugida, de manera que va aturar-se on va poder. Els altres dos cotxes, el del seu davant i el del seu darrere, també ho van fer.
Ell va baixar com una exhalació i va afanyar-se explicar tots els detalls d’aquella estranya persecució als agents. El cor li bategava molt més accelerat que el motor del seu cotxe feia una estona. Els conductors dels altres cotxes van al·lucinar amb aquell relat de pel·lícula. El del darrere va assegurar una vegada i una altra que només l’havia intentat avisar-lo que circulava amb els llums apagats en plena nit i que s’havia tornat com boig, que va començar a accelerar i a frenar fins a provocar un xoc per després donar-se a la fuga. El conductor del cotxe de davant va confirmar que ell circulava amb els llums apagats i que es va posar a assetjar-lo en el moment d’entrar a la ciutat, com si l’estigués perseguint. Els policies van donar total credibilitat, pel que havien vist ells mateixos, a les explicacions dels altres dos cotxes, de manera que se’l van endur detingut per conducció temerària.