Estimada filla o estimat fill,
Perdona aquesta indefinició però no vam tenir temps de saber ni tan sols això. Et vam perdre just abans. Va ser poc més d’un mes, quaranta dies, cinquanta a tot estirar.
En canvi, saps de què vam tenir temps? D’estimar-te. Sí, ara que ja han passat uns anys, et puc assegurar que no tinc cap dubte que t’estimem.
No et puc dir que et trobem a faltar perquè per trobar-te a faltar crec que t’hauríem hagut d’arribar a conèixer, a tenir-te als braços ni que fos per uns segons, sentir la teva respiració pausada, veure’t moure els petits ditets com a càmera lenta i omplir un mínim la buidor que ens va envair el dia que ens van dir que t’havíem perdut. El temps l’ha posat en el seu lloc però que encara hi és. En tot cas, et puc dir que el que sí que trobem a faltar és tot el que no vam poder viure amb tu.
Sí, sempre hem tirat endavant. Ens hem repetit tots dos milers de vegades que ens en sortiríem. La vida ens ha posat a prova contínuament i, almenys fins ara, tot ens ha servit per fer-nos ser encara més forts. Però de tant en tant, en el moment menys pensat, hi ha una mà invisible que m’agafa el cor i el prem amb força fins a deixar-me gairebé sense respirar. És només un instant però és el temps just per sentir com el terra que hi ha sota els meus peus s’esfondra i caic al buit. És llavors quan, des d’un raconet molt profund, em puja la pregunta fins la gola: Com seria la nostra vida si haguessis arribat a néixer? En aquest moment, he de concentrar totes les forces per tancar-li la porta a la imaginació perquè veig al meu voltant que tinc una vida que és un regal. Un somni fet realitat. Amb els seus maldecaps, els seus problemes, els seus inferns i les seves glòries, però una vida que no intercanviaria amb cap altra. És això el que m’hagués agradat compartir amb tu.
No et vam poder canviar els bolquers, ni acaronar-te de matinada per transmetre’t amb una abraçada i molts petons que no passa res, que era un mal de panxa o bé les maleïdes dents que ara potser fan mal però que més endavant, gràcies a elles, podràs menjar algunes d’aquelles xuxes que són tan dolentes però que estan tan bones.
Tampoc et podrem agafar les mans i acompanyar-te en el teu primer pas. Quin moment! Quants passos devem fer al llarg de tota una vida? Aquest primer pas és tan excepcional. Buf…
Mai sentiràs els nervis del primer dia de l’escola ni sentiràs la màgia que aflora quan descobreixes el sentiment d’haver fet un amic. Aquell primer amic que es converteix gairebé en el més important fins que teniu la primera baralla que t’enfonsa en la primera decepció. Allà ens haguessis tingut, per escoltar-te, per acompanyar-te i explicar-te que el teu avi sempre em deia que un amic no és un bon amic fins que no t’hi has barallat. Em va costar tant d’entendre-ho…
El primer amor, el primer cor que es trenca, els maldecaps de l’institut, els dubtes quan sents que t’estàs fent gran i que no saps cap a on tirar. Aquells anys únics en què es barregen el nen i l’adult que portes dins i conviuen en el mateix cos, com un Dr. Jekill i Mr. Hide. El fart de riure i el fart de patir que ens haguéssim fet d’amagat amb la mama… Haguéssim estat allà, al teu costat, acceptant que el nostre protagonisme s’anava diluint perquè suaument havíem de donar-te pas a tu. Fessis el que fessis sempre trobaríem un motiu per mirar-te amb orgull perquè t’estimem. Fins i tot, seríem capaços d’enganyar-nos a nosaltres mateixos… Clar que sí! Però espero que només fos una miqueta. Només així, et podríem seguir acompanyant com ho haguéssim fet tota la vida. Una cosa és estar al teu costat i l’altra és donar-te sempre la raó. No, aquí sí que no. També faríem valer la nostra veu per fer-te arribar amb més o menys encert la nostra opinió. Sense jutjar-te però intentant fer-te veure a vista d’ocell les coses perquè tu, i només tu, acabessis prenent la decisió. Ni millor ni pitjor, ni encertada ni desencertada, la teva decisió. I saps què? Aplaudiríem que algunes d’aquestes decisions fossin equivocades. Que et topessis amb el fracàs, només una miqueta, perquè després assaborissis l’èxit amb totes les seves lletres.
Llavors, si tu ho volguessis, també ens tindries al teu costat, com sempre. Nosaltres no ens hauríem mogut ni un centímetre de la porta però, en aquest moment de la vida, tu ja faria temps que hauries sortit a explorar els misteris que s’amaguen fora de casa, els bons i els dolents, i de tant en tant, com un gat, tornaries amb ferides per tot arreu. Allà hi seríem, mirant per la finestra i obrint-te la porta de pressa per curar-te-les i, sobretot, per deixar-te clar que el refugi de casa sempre el tindries. Buf… ara estic parlant com els meus pares o bé com els meus avis i no sé perquè tinc la sensació que si tu haguessis estat algun dia mare o pare haguessis acabat enviant un missatge similar entre les teves paraules als que haguessin estat els nostres nets o netes.
Ara ja m’acomiado. Després de tu, la vida ens va regalar dos fills preciosos que també hem de cuidar i transmetre’ls tot el que t’he mirat de resumir en aquesta carta. Potser haguessin estat els teus germans o potser no si haguessis arribat a néixer. No ho sabrem mai ni tampoc ho volem saber. Mirem de ser feliços cada instant que la vida ens permet compartir i aquí volem que tu també hi tinguis un lloc. Abans que m’ho preguntis, sí, els parlem de tu. No per plorar-te, no per posar-nos tristos sinó per no oblidar-te. D’alguna manera, volem que ells també t’estimin perquè si ells hi són potser és perquè tu no hi ets. Les coses han anat així i les acceptem però això no vol dir que «va, vinga! Aquí no ha passat res!».
Potser ara em diries que és molt cruel que t’expliqui tot el que t’estàs perdent perquè et vam perdre, però no, el que hagués estat molt cruel és que t’haguéssim oblidat, que haguéssim passat pàgina i que mai més haguéssim parlat de tu. Ara, fins i tot, t’escric una carta que no sé on collons enviar-te però que també sé que, d’alguna manera, t’estarà arribant. No deixarem mai d’estimar-te, mai…