La revetlla

Com cada revetlla de Cap d’Any des dels últims quaranta anys es van reunir a la casa dels Martínez Soler. Un cop més no hi faltaria de res, cloïsses, gambes, foie, formatges i un generós pica-pica que deixaria les panxes d’aquella colla d’amics de més de seixanta anys prou satisfetes com perquè el plat principal amb prou feines el tastés algú.

Aquell any, però, hi havia una novetat. La Puri i el Ramon s’havien mudat i en el procés de trasllat havia aparegut una caixa plena de velles diapositives. En un costat, escrit en retolador, hi posava «Colla 80-90». No podia ser més prometedor perquè els quatre matrimonis, malgrat alguns ensurts fruit de l’edat que començava a deixar lluny el dilatat adjectiu de jove, seguien amb prou energies per no faltar a la cita de l’última nit de l’any i acomiadar-lo amb tots els excessos pel paladar.

Van menjar, van beure, van riure, es van posar al dia i van menjar els dotze raïms amb certa pressa. Tots vuit es morien de ganes de veure aquelles diapositives que feia tants anys que havien quedat oblidades en una vella caixa de cartró.

Es va fer el silenci mentre el vell projector es posava en funcionament després de tants anys de letargia. El buf del ventilador i el llum que es va encendre mandrosament van fer sonar els primers aplaudiments en aquell menjador engalanat.

Les primeres imatges de joventut d’aquell vell grup d’amics es van començar a projectar a la paret blanca. Excursions, viatges, les filles i els fills, que ja feia temps que s’absentaven del sopar de Cap d’Any, somreien a càmera amb un xumet a la boca o ploraven enèrgicament mentre la respectiva mare intentava calmar-los amb els seus braços màgics.

Reien, feien comentaris i s’omplien les copes una vegada i una altra fins que el silenci es va apoderar de la festa i la va donar per acabada de forma abrupta.

El projector mostrava a la paret la imatge d’un Josep, encara amb cabells, petonejant els morros d’una Imma mig despullada mentre ell li magrejava els pits. La Mari, la dona del Josep, va creuar la mirada incòmoda i avergonyida amb en Lluís, el marit de l’Imma, mentre els protagonistes de la foto, quaranta anys més vells, no podien apartar la vista de la paret on es amb aquella comprometedora imatge.

Algú va encendre els llums del menjador mentre els ulls, ben oberts, es buscaven entre tots vuit a la recerca d’una resposta i les boques es mantenien ben tancades.

Finalment va ser en Josep qui va gosar dir alguna cosa: «No recordo res de tot això. Devia ser una d’aquelles festes de Cap d’Any que ens fotíem de tot».

«Que no recordes res, fill de puta?» -Li va etzibar l’Imma amb llàgrimes als ulls. «Si em vas deixar prenyada i després em vas pagar el viatge a Londres per avortar, quins collons!».

En Lluís, que se li havien baixat de cop les sis copes de cava, es va aixecar i va preguntar: «Què està passant?». La Mari plorava desconsoladament mentre el Josep, també dempeus, es veia acorralat entre l’obligació de respondre la dona amb qui havia tingut una aventura feia una eternitat i donar una explicació a la companya de tota la vida sobre la seva infidelitat.

Justificar-se davant d’en Lluís va pensar que era una responsabilitat compartida amb l’Imma. En el fons, feia trenta molts anys que havien acordat passar pàgina malgrat l’enorme dolor que ella va sentir en el terrible i solitari viatge cap a la mort d’aquell petit error que s’havia format en el seu ventre fruit d’una nit boja.

En Lluís va agafar en Josep pel coll mentre el silenci s’esvaïa en un crit col·lectiu de pànic i quan semblava que li anava a clavar un cop de puny es va quedar congelat. Es va girar i va preguntar: «I qui va fer la foto?»

En Ramon, el propietari de la caixa de diapositives oblidades, entre sanglots, va dir amb un fil de veu: «Creia que les havia cremat totes en el Sant Joan següent». La Puri mirava el seu marit amb els ulls fora d’òrbita.

Llavors, en Josep es va desfer com va poder de les mans d’en Lluís i es va encarar amb en Ramon: «Cabronàs. Et vaig pagar una fortuna perquè et desfessis de totes les fotos i de tots els negatius. Recordes Puri el cotxàs amb què va aparèixer a casa vostra l’estiu del 83?»

El Mariano, que havia estat callat fins aquell moment, es va posar entre els tres homes en conflicte: «Prou. Prou! Voleu fer el favor de parar? Us he de dir una cosa important!». La Mari plorava, l’Imma estava de peu mirant per la finestra, completament absent d’aquella escena patètica, la Puri demanava explicacions al seu home i la Carme, la dona del Mariano, no podia aixecar els ulls de terra.

El silenci va fer callar tot el soroll per deixar tota l’atenció en aquell sobrevingut protagonista: «Gràcies per tots aquests anys. Sou els millors amics que mai hagués somiat tenir. Us estimo. La setmana passada em van confirmar que tinc una malaltia degenerativa i que en pocs mesos no em podré aixecar del llit, ni tant sols parlar. És el meu últim Cap d’Any amb tota seguretat».

Les tensions es van evaporar i quan tothom es va aixecar per abraçar-lo, el Mariano els va aturar: «Encara hi ha una cosa més. Hi ha un problema amb el pla de pensions que us vaig gestionar amb el meu banc fa més de trenta anys. Just quan el vau contractar, vaig tenir un problema de liquiditat important. El cas és que la meitat dels diners que vàreu posar els vaig necessitar. Era una emergència, una qüestió de vida o mort, i l’altra meitat la vaig guardar per reinvertir i així recuperar-ho per la via ràpida. El problema és que quan ja ho tenia gairebé tot va arribar la crisi econòmica i tot ho tenia invertit en operacions d’alt risc que com sabeu són les que donen més diners. En definitiva, que us he de dir que esteu a punt de jubilar-vos i no queda res dels vostres plans de pensions».

La Carme va esclatar a plorar en sentir aquelles paraules mentre els altres sis cridaven desesperats. El Mariano els va demanar que callessin: «Tranquils. Tinc la solució. El diagnòstic de la meva malaltia és a través d’una clínica privada. Ningú fora d’aquesta casa sap res. Aquest matí he contractat una assegurança de vida molt generosa i us he posat a vosaltres sis -amb la Carme ja ho arreglarem- com a beneficiaris. Si em moro en breu, per mort natural, sense patologies prèvies, o bé per accident, cobrareu gairebé tot el que havíeu de guanyar inicialment amb el pla de pensions».

El jutge va trigar una eternitat en arribar per a l’aixecament del cos. Ningú havia vist com el Mariano queia escales avall. Tots eren al pis de baix de celebració quan van sentir un soroll terrible. Devia haver begut una miqueta més del compte. L’inspector de la policia va marxar amb la mosca al nas. A excepció de la vídua, que estava desfeta, tots els amics de la víctima parlaven amb monosíl·labs i semblava que tenien pressa per marxar. Ni una llàgrima per algú amb qui havien compartit les revetlles de Cap d’Any dels últims quaranta anys.



 

 

 

2 comentaris a “La revetlla”

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *