La solució

No es podia treure del cap la trucada que havia rebut el dia abans. En un primer moment li va semblar una bogeria, una autèntica barbaritat, però veient les propostes que estaven sortint potser no n’hi havia per tant. No havia pogut dormir pels nervis, aquella veu telefònica li havia ressonat dins del cervell durant tota la nit. Era una bestiesa. Si mai se sabia la veritat, el món sencer s’acabaria d’enfonsar definitivament, ho tenia clar.

Havia guanyat les eleccions. Havia estat una llarga i cruenta lluita, primer en el seu mateix partit per ser el número 1 i després amb els seus adversaris polítics que no van tenir cap mirament a practicar el joc més brut per evitar el que ara era un fet: Ell, i només ell, era l’escollit, era el nou president des de feia poques setmanes. Ara s’asseia amb els dirigents dels països més rics dels món en la primera reunió d’escala internacional que organitzava el seu govern i estava molt neguitós. Tot havia de sortir perfecte.

A sobre de la taula, un únic punt, un problema que ja afectava a tot el planeta. Els països més desenvolupats s’havien convertit en acollidors, amb més predisposició o menys, de milions de persones que fugien de casa seva perquè ja no s’hi podia viure.

Ja feia anys que les guerres havien deixat de ser un motiu per buscar un futur en un altre lloc, ja feia anys que diverses zones del planeta s’havien convertit en deserts inhòspits, sense ni un oasi d’esperança, on la terra era totalment estèril i la misèria governava intentant escurar les últimes engrunes d’un passat caduc. Amb aquest panorama, els fusells van deixar de disparar i milions de persones van fer les maletes per buscar sort en aquells països que veien per internet, on tothom tenia un cotxe, una caseta amb jardí i un adorable gosset.

El món ric ho havia provat tot: Va construir murs, va pagar fortunes a països fronterers perquè fessin un tap per frenar l’hemorràgia d’immigrants que dia sí i dia també desembarcaven a allò que en deien “casa nostra” i un llarg etcètera de mesures molt costoses i que només posposaven un esclat  tan imminent com definitiu.

Mentre una part del món es quedava completament buida, una altra part, molt més petita, s’omplia sobtadament de persones que s’amuntegaven en presons encobertes rebatejades amb l’eufemisme de “Camps de refugiats”. El model ja feia anys que no funcionava. La crisi era de magnitud planetària i allà estaven assegudes les persones més poderoses per trobar una solució real i efectiva.

Ell havia guanyat les eleccions al seu país sense haver de fer grans promeses. La inoperància del govern anterior va decantar la balança cap al seu costat i ell s’hi va abraçar sense pensar-s’ho dues vegades.

Van anar per feina. No hi havia temps per perdre. Els països més tradicionals van començar amb la versió discretament evolucionada del discurs de sempre amb paraules tan buides com els països d’origen d’aquells immigrants. D’altres, els més radicals, proposaven alternatives tan dràstiques com impopulars i que s’acostaven de puntetes a règims autoritaris d’un passat que tothom fingia defugir.

Va arribar el seu torn de paraula. El discurs que havia preparat anava en la línia més moderada: “Hem d’intentar… Si entre tots… No podem oblidar…”, una llista de frases que acabava de sentir de la boca d’alguns dels seus homòlegs i que ell mateix no s’havia cregut ni una de les comes quan les havia escoltat.

Eren diferents paraules per dir, amb tota l’elegància: “No en tinc ni puta idea de com arreglar aquest problema”. Potser el subconscient li va jugar una mala passada, però de sobte totes les mirades l’estaven enfocant. Sí, ho havia dit en veu alta. Sense adonar-se’n, l’última frase que havia pensat, el “no en tinc ni puta idea de com arreglar aquest problema” havia sortit de la seva boca amb el micròfon obert, a tot volum, davant la perplexitat dels seus interlocutors.

Es va fer un silenci molt incòmode i ell va comprendre que no podia recórrer al discurs buit que tenia preparat per a la seva intervenció després d’aquella frase tan contundent. Va somriure mentre buscava la manera de sortir-se’n sense prendre gaire mal. De sobte, li va venir al cap la trucada. Clar que sí! Potser quedaria com un boig que està al capdavant del govern d’un país però la major part de persones que se l’estaven mirant en aquell moment s’havien guanyat a pols uns qualificatius com a mínim similars. Va agafar els papers del seu discurs i els va estripar davant de tots i llavors va començar a parlar:

“Com els he dit, no en tinc ni puta idea de com resoldre aquest problema. Però ahir, mentre donava voltes en com transmetre aquest concepte amb les paraules més boniques, com moltes de les que he sentit ara aquí, vaig rebre una trucada.

Era el portaveu d’un grup format per les principals multinacionals del món. Empreses que fan negocis en sectors tan diversos com els combustibles, el menjar, l’armament o bé els productes farmacèutics. Saben què em va proposar?

Em va comentar que entre totes les multinacionals havien invertit en la creació d’un laboratori de grans dimensions que està amagat sota terra en algun lloc secret del desert. Havien destinat enormes quantitats de diners per aconseguir fabricar dues coses: Virus i vacunes. I aquí ve la jugada que els vull proposar.

Els nostres països s’estan omplint d’immigrants. És insostenible assumir més persones que estan fugint de casa seva. Des dels països rics comprem els virus i encarreguem el servei que s’introdueixin en els països d’origen d’aquests immigrants. De forma discreta, sense aixecar cap sospita. Se sobrevola amb una avioneta per les zones més habitades i en molt poc temps es propaga l’epidèmia, per exemple. Morirà molta gent, sí, però pensin que totes aquestes víctimes seran immigrants que no arribaran a casa nostra. És molt cruel, ho sé, ho veig en les seves cares. Vaig pensar el mateix, però deixin que els expliqui la segona part del pla.

Es crea l’alerta sanitària mundial, blindem les fronteres amb l’acceptació de la gent que ens vota convençuda que estem fent el millor, que amb la salut no s’hi juga. De pas, com que som bons polítics, agafem la iniciativa d’enviar ajudes extraordinàries als països infectats. Guanyem popularitat i, si tenen eleccions aviat, voilà!

La tercera part és que un cop s’han elevat les víctimes a xifres prou elevades i constatem que han deixat d’arribar immigrants, descobrirem que hi ha alguns infectats, molt pocs, als nostres països i també ens tocarà assumir algun mort d’entre els nostres. És necessari, sap greu, però forma part del pla perquè llavors, de nou, el pànic s’apoderarà de la població i de cop i volta, tatxan! Apareixerà la vacuna! Una vacuna que alguna farmacèutica haurà desenvolupat a contrarellotge durant uns mesos mentre els morts es comptabilitzaven diàriament per milers en els països més pobres, però per sort, entre els rics tenim aquestes empreses que es dediquen a la investigació per trobar el fàrmac que salvarà milions de vides. Això sí, tothom s’haurà de vacunar, els rics i els pobres, i això vol dir moltes dosis, milions i milions de dosis que la sanitat pública que nosaltres gestionem en els nostres països haurà d’assumir-ne la despesa, però clar, a l’hora de parlar de despesa pública, la salut és el primer. No ens enganyem senyores i senyors, un sistema sanitari que funciona dona vots, un mal sistema sanitari et pot relegar a l’oposició o directament destruir-te com a polític.

Per acabar de rematar-ho, entrem a l’última part del pla. Aboquem durant un temps moderat, entre tres i sis mesos, enormes quantitats de diners als països d’origen per a la reconstrucció. Hi enviem ONGs i mitjans de comunicació perquè la gent de casa vegi com ens preocupem pel tercer món. En paral·lel, amb aquestes ajudes i amb el virus eradicat, els habitants dels països pobres recuperen la il·lusió per començar de nou, encara que cada dia casa seva sigui més inhòspita. En menys de mig any, ens oblidem d’aquesta gent. A partir d’aquí, esperarem a que hi torni a haver una onada migratòria com la que ens ha tocat viure i llavors comencem de nou amb el cicle, introduïm un nou virus”

El silenci es va apoderar de la sala fins que els aplaudiments enèrgics dels governants dels països del món ric van convertir aquella reunió en una festa que es va allargar fins a altes hores de la matinada.