Ja feia temps que s’havia convertit en invisible. Havia començat mig en broma mig jugant amb els seus fills fent-se passar per una superheroïna dels còmics que tenia el superpoder que li permetia que ningú no la pogués veure i, encara més, que ningú no la pogués sentir.
La realitat era una altra tot i que ella intentava buscar-li el costat divertit davant dels seus nens. Quan s’apropava a la gent per demanar-los alguna cosa per menjar, per caritat, la gran majoria feia com si no hi fos, com si no la veiessin ni la sentissin.
De tant en tant algú sí que s’aturava i li comprava una barra de pa o bé li donava unes monedes. Llavors els nens, que estaven amagats per evitar que algú denunciés la mare i els serveis socials li’n traguessin la custòdia, saltaven d’alegria celebrant en veure des de lluny que la seva estimada heroïna havia trobat algú amb superpoders com ella. Si la podien veure i sentir, volia dir que tenien capacitats extraordinàries i que estaven disposats a donar un cop de mà en la lluita de cada dia contra els superdolents, també invisibles i inaudibles, que els obligaven a viure d’aquella manera.
Un dia estaven amagats entre uns contenidors espiant la seva mare en el seu joc quotidià quan van veure com uns policies se l’enduien en un cotxe. Com podia ser? Ells eren dels bons, no? El més petit dels tres va fer un crit quan va veure que la seva mare mirava cap al seu amagatall però la germana gran el va fer callar de cop. Si no els havia dit res, ni tan sols a ells, els seus fills, devia ser perquè tenien una reunió ultrasecreta per sumar esforços a l’hora de lluitar contra els superdolents.
Van passar unes hores fins que es va fer de nit. Començava a fer fred i els carrers estaven cada cop més buits. La germana gran va decidir que era l’hora de tornar a casa. Que la mama tingués feina, no volia dir que no haguessin de sopar ni d’anar a dormir aviat. L’endemà havien d’anar a l’escola com cada dia.
Van pujar les escales fins al pis on feia uns dies havien anat a viure. Van entrar a les fosques perquè no hi havia electricitat i es van arreplegar tots tres al menjador. El germà mitjà va anar a la cuina i va tornar amb una llauna de tonyina i un pa de motlle. Es van asseure tots tres en rotllana a terra, no hi havia ni taules ni cadires, i van sopar amb la llum d’una llanterna.
El petit no parava de fer preguntes que els dos més grans miraven de respondre amb la seva imaginació tot i que, per dins, sabien que ells mateixos també s’havien qüestionat les mateixes coses. Per sort, el cansament va acabar espaiant progressivament aquell incòmode interrogatori fins que tots tres es van quedar adormits entre els dos matalassos que tenien com a únics mobles al pis.
Uns cops a la porta els van despertar. Qui podia ser? Si fos la mare ja hauria entrat perquè tenia la clau. Justament, una altra de les coses que els havia advertit dels superdolents era que podien presentar-se en qualsevol moment a casa i que mai de la vida els havien d’obrir la porta. Fos qui fos, digués el que digués, ningú no havia de trobar l’amagatall on vivia la superheroïna perquè era el que volien els criminals que atemorien tota la ciutat. Si ho descobrien, se l’endurien presonera i així per fi podrien campar al seu aire sembrant el mal entre totes aquelles persones innocents que no podien veure ni sentir la seva poderosa mare.
Es van apropar de puntetes fins a la porta i van escoltar les converses des de l’altre costat. No podien entendre què deien però sentien diverses veus que xiuxiuejaven. El més petit va començar a somicar i els altres dos el van abraçar amb tota la força imaginant que entre aquell nus de braços també hi havia els de la mama. Estava clar que aquella nit estava fent la batalla de la seva vida, que era el dia en què estava desplegant tots els seus superpoders aquí i allà per acabar d’una vegada per totes amb tota aquella gent que només els volia mal. Se la van imaginar vestida de ninja, esquena amb esquena amb alguna d’aquelles persones que també tenien algun poder, les que els compraven pa o els donaven monedes, deixant anar rajos, repartint mastegots i fent tota mena d’acrobàcies per plantar cara a un exèrcit de superdolents tan foscos que gairebé eren tan invisibles com la mama.
El soroll de la clau girant el pany els va despertar. S’havien adormit enganxats l’un amb l’altre darrere de la porta. Sí, era ella. Havia tornat. Se li van llançar als braços i tots quatre es van posar a plorar. Per fi tornaven a estar junts. La mare els va explicar que havia viscut la nit més difícil de la seva vida. Havia aconseguit mantenir a ratlla els superdolents però que només seria unes poques hores. Els va dir que tenia por que descobrissin on vivien i els nens li van explicar que algú havia donat cops a la porta durant la nit i que havien sentit veus al replà.
Van trigar uns pocs minuts en fer les maletes. Tenien tantes poques coses per endur-se que de seguida van baixar al carrer i van enfilar cap a l’estació de tren. La mare els va explicar que no podrien tornar a l’escola on havien anat fins aleshores perquè allà els podrien trobar fàcilment i els dolents estaven molt enfadats amb ella.
Després de tres hores aturant-se a totes les estacions, el tren va acabar el seu recorregut a un poblet de muntanya. Allà ho tindrien més fàcil per amagar-se d’aquells terribles monstres que els perseguien.
La mare va entrar a la fonda-restaurant que presidia la plaça major. Els tres nens es van quedar fora esperant. Després de mitja hora, va sortir i els va dir que havia trobat una persona amb superpoders com ella, que era de les que la podia veure, i que estava disposada a formar part de la banda d’herois que lluiten per fer un món millor. Els nens es van posar a saltar d’alegria.
Encara van saltar més quan van veure que a partir de llavors viurien tots quatre en una minúscula habitació de la fonda. A diferència de l’amagatall de la ciutat, no hi havia un dit de pols per tot arreu, les bombetes s’encenien, rajava aigua de l’aixeta i hi havia uns radiadors que, amb la calor que desprenien, prometien que no tornarien a dormir amb els dits glaçats.
Les emocions i les alegries es van acabar de desfermar quan la mare va sortir del lavabo vestida amb una bata, uns guants de làtex i armada amb una ampolla de líquid per treure la pols. Els va explicar que havia decidit canviar d’identitat com a superheroïna. Que allò de ser invisible i inaudible era massa fàcil per als superdolents i que havia treballat intensament per desenvolupar nous superpoders. A partir de llavors es faria veure i es faria sentir amb aquell nou uniforme i les seves noves tècniques de lluita per continuar combatent contra el mal.
Els tres nens van aplaudir embogits mentre el petit saltava a sobre del llit i els dos grans aixecaven els braços assaborint la victòria més important de la seva vida. La mare se’ls mirava amb emoció mentre els ulls se li entelaven amb les llàgrimes més intenses que havien brollat mai de dins seu. Potser sí que al final s’hauria de creure que era una superheroïna…