La trinxera

Aquella maleïda guerra ja feia massa temps que durava. La moral al front, entre els companys, no podia estar més enfonsada. No hi havia manera que s’acabés. Uns no tenien prou força per guanyar i els altres en tenien suficient per resistir.

Els va tocar fer guàrdia una de les nits més gèlides de l’any. No es coneixien entre ells però de seguida, passejant amunt i avall per la trinxera, es van acabar entenent. Tots dos tenien clar que ho haguessin donat tot per tornar a casa, que allò de matar-se els uns als altres perquè algú, des d’un despatx així ho havia decidit, no tenia ni cap ni peus.

Van fer broma, van riure i van fumar. Era dels pocs plaers que els quedava. El metge de campanya havia tingut els collons de dir-los que ho havien de deixar, que era dolent per la salut, però si veien cada dia com la mort passejava entre ells, deixant-los ben clar el missatge de: “El proper seràs tu”…

La calma abans de la batalla provocava un silenci inquietant. De sobte, van sentir aquell soroll fora de lloc que els va posar en la màxima alerta. Es van quedar glaçats i, mirant-se fixament als ulls, gairebé sense respirar, van apuntar amb els seus fusells cap a les files enemigues que es podien intuir, per molt que s’intentessin amagar, a uns centenars de metres.

Era un so desconegut i alhora familiar, estrany en una trinxera, però que havia aconseguit que tots dos es posessin en guàrdia. Quan el van reconèixer, les seves mirades es van creuar de nou sense donar crèdit al que estaven sentint.

Era el plor d’un nadó. Allà, en ple camp de batalla, era l’últim que es podien imaginar. Potser era una estratègia de l’enemic? Un dels dos, el més jovenet, sense pensar-s’ho gaire, va enfocar amb la seva llanterna i sort en va tenir quan el company li va fer sortir volant pels aires d’un cop perquè en qüestió d’instants els malparits de l’altre costat no s’ho van pensar abans de disparar-los dues ràfegues de metralladora a mode d’avís. En pocs segons van sentir el comandant per la ràdio preguntant-los que què estava passant i el més veterà va respondre que havia estat una falsa alarma i que no hi havia motiu de preocupació.

Amb els binocles de visió nocturna van localitzar de seguida la criatura. Estava en un cabasset, entre les dues trinxeres enemigues, en terra de ningú, i plorava segurament pel fred, potser per gana… i potser també perquè tenia una mica de por. Els trets i la negra nit no eren el millor ambient per a una criatura tan petita. La imatge de les seves manetes i els seus peuets despullats bellugant-se enèrgicament al compàs del seu plor els va deixar encara més congelats malgrat aquella gèlida nit de febrer.

El més veterà es va deixar endur per l’instint i va sortir de la trinxera per anar a buscar el nadó. Aquesta vegada va ser el jove qui va ser ràpid de reflexes i va arribar a temps d’agafar-lo i obligar-lo a recular abans que les bales enemigues no encertessin el blanc fàcil del seu cos. Estaven empatats.

Si volien recuperar el nadó viu i que cap d’ells dos morís, havien de trobar la manera de burlar l’enemic que ja els havia deixat ben clar que els estava observant. El pla que se’ls va ocórrer potser era massa evident però valia la pena intentar-ho.

El més jove es va posicionar darrere de la metralladora que disposava de més munició i es va envoltar de granades. Quan el més veterà li va fer la senyal dient-li amb el polze amunt que estava preparat, va llençar les bombes de mà cap al costat més allunyat del camp de batalla. A l’instant tota l’artilleria enemiga es va concentrar amb tota la contundència cap a un costat obviant completament la zona on continuava plorant amb totes les seves forces aquella criatura. Va ser llavors quan el més veterà, enmig de la foscor, es va aventurar a la terra de ningú per recuperar el bebè.

L’enemic va descobrir l’engany quan el soldat ja tornava cap a la trinxera amb el cabàs en braços. El jove company, tal com havien planejat, es va encarregar de cobrir-li les esquenes.

Un cop en terreny segur, mentre la criatura plorava a ple pulmó, ho van descobrir. Era un d’ells. Aquell adorable nadó per qui s’havien jugat la vida estava embolcallat amb una manta que lluïa l’escut de l’enemic. Només imaginar-se que aquella criatura podia ser filla d’alguns d’aquells malparits que havien matat a sang freda tanta gent del seu bàndol incloent familiars i amics, els despertava l’instint assassí més salvatge.

Es van quedar mirant-se als ulls fixament esperant que un dels dos proposés què fer. El més jove va ser el primer en parlar i ho va fer amb forma de pregunta: “L’hem de matar?”. El més veterà tenia la mirada perduda mentre el seu cervell buscava desesperadament la solució menys dolenta. Per un costat, veia la possibilitat de penjar-se una medalla de cara als seus superiors. No deixaria de ser un presoner de guerra, tot i tenir poques setmanes de vida, i al mateix temps un xantatge emocional devastador cap a l’enemic. El problema era que el seu cor li deia que no hi havia res més innocent que aquella adorable criatureta. Quina culpa tenia d’estar embolcallada amb la manteta equivocada? D’haver nascut al costat equivocat?

Mentre el més veterà dubtava, el més jove que va intentar treure-li aquell drap amb aquell escut horrible, el problema va ser que el bebè es va posar a plorar encara amb més desesperació.

“Ho hem de fer. Ells han matat molts dels nostres: Mares, pares, fills, amics… tu pensa què farien si fossin ells que capturen un nadó d’aquest costat, què farien? Eh?”. El soldat va aixecar el cap i va veure que el seu company deia el que tocava dir, però les llàgrimes que brollaven dels seus ulls li deixaven ben clar que no hi havia la intenció de fer-li cap mal a la criatura. Ell també es va posar a plorar i va agafar en braços amb tota la cura el nadó que es va tranquil·litzar de cop en veure el somriure i sentir l’escalf d’una persona.

Mentrestant, les ràfegues enemigues xiulaven cada cop amb més freqüència perforant els sacs de sorra que parapetaven aquells dos homes i aquell nadó. Es van mirar i, sense intercanviar cap paraula, van posar una samarreta blanca a la punta del pal més llarg que van trobar.

Les bales van callar a l’instant. En una guerra, no hi havia res més clar que la bandera de la rendició. Els dos soldats van fer el pas valent d’aixecar-se amb la cistelleta en braços, on rondinava de nou aquella criatura. No els importava posar la pròpia vida en perill. Ells, sense parlar, havien decidit que no eren capaços de matar aquell nadó, per molt enemic que fos, ni tampoc podien entregar-lo als seus companys que, alguns d’ells, ja feia temps que havien perdut la raó arran d’aquella maleïda guerra.

Potser va ser la bandera blanca o potser va ser la força descomunal d’aquell ésser humà recent nascut, però els dos soldats van arribar al costat enemic i van deixar, a pocs metres, el cabàs amb la criatura a dins. Van aixecar els braços en senyal de rendició i va ser llavors quan van veure com els enemics, amb tot el que representaven, es posaven a aplaudir-los enèrgicament amb llàgrimes als ulls. El gest que havien tingut els havia arribat a l’ànima.

Potser va ser l’empatia, potser va ser la tensió d’un moment impossible d’imaginar, però l’emoció enemiga va acabar d’enderrocar les defenses del cor d’aquells dos soldats que també es van posar a plorar.

Una abraçada entre els integrants de la primera línia de foc dels dos costats va acabar de deixar sense arguments els qui prenien decisions en despatxos molt lluny de la trinxera. Les fotografies en primera plana dels diaris van acabar d’esvair qualsevol dubte de l’absurditat d’aquell conflicte. Ningú recordava ja quan ni com havia començat tot. En canvi, tothom va tenir molt clar que aquell va ser el primer dia del final de la guerra.