L’arrel

Tot destrossat. Aquell maleït temporal havia arrasat amb tots els préssecs quan només faltaven dues setmanes per a la collita. Un cop més li tocaria barallar-se amb les assegurances per mirar
d’esgarrapar alguna cosa i intentar sobreviure fins l’any següent.

Per sort, i sense que ningú s’ho pogués explicar, els camps de vinya no havien quedat massa tocats. El problema és que ja feia temps que intentava reinventar-se amb altres cultius perquè estava cansat de suplicar als grans productors de vi i escumosos que li deixessin un petit, minúscul, marge per guanyar-se la vida com ho havien fet els seus pares, els seus avis i tantes i tantes generacions de la seva família.

Tenia les butxaques buides i els números tenyien de vermell el seu compte corrent. Ho havia intentat tot. Potser havia arribat l’hora de deixar-ho córrer. Estava cansat, esgotat, de rebre copets a l’esquena, de sentir que tenia molta sort per poder viure a pagès i passar-se el dia amunt i avall amb el seu tractor. Sort? Va riure per fora al mateix temps que per dins sentia com l’ànima naufragava en un oceà de tristesa.

Ho vendria tot. Ja feia temps que un grup inversor que havia ficat la banya en les energies renovables li anava al darrere per comprar-li les seves terres. Era l’última peça que els faltava del puzle per tirar endavant amb un macroprojecte que tindria la capacitat de fabricar l’electricitat que necessitava una quarta part de tot el país.

Necessitava aire per encaixar-ho tot. Va sortir a caminar per les terres on havia crescut. Allà hi havia jugat, hi havia somiat i hi havia descobert que tenia una arrel invisible que el clavava en aquells camps de vinya i de préssec. Es va posar a plorar. El vertigen envaïa el seu cos cansat ara que havia pres la decisió més difícil de la seva vida.

De sobte va tenir la sensació que algú l’estava mirant. Va veure un grup de persones al fons de tot, on s’acabava el camp i començava el bosc. Què hi feien allà? Estaven massa lluny per reconèixer ningú però no era habitual que una trentena d’homes i dones es trobessin allà, entre ceps i presseguers.

Es va quedar aturat a certa distància. No feien res. Estaven dempeus mirant-lo fixament. De sobte, el so d’un clàxon va interrompre aquelles mirades creuades. Ell es va girar i va veure que era l’ajudant de l’ajudant de l’advocat que assessorava el grup
inversor en l’operació de compra-venda. Els havia trucat aquell mateix matí per dir-los que acceptava l’oferta i un parell d’hores més tard tenia aquell barbamec caminant cap al seu tractor amb una carpeta sota el braç i un somriure radiant estampat a la cara.

Tenia quaranta-vuit hores per signar els contractes. L’operació s’havia endarrerit massa i tot penjava d’un fil. Per sort, gràcies a la perseverança dels advocats, s’havien mantingut gairebé en la seva totalitat els acords inicials. El preu només s’havia rebaixat un petit percentatge com a conseqüència de la demora.

Ell va agafar la carpeta i amb dos monosíl·labs va acomiadar aquell passerell. Va tornar la mirada cap al final del tros. Ja no hi havia ningú. No hi va donar més importància.

En arribar a casa, va passar de llarg de la gossa que l’havia anat a rebre amb totes les festes possibles. Era molt velleta i el sol fet d’aixecar-se li suposava un enorme esforç. Ell, que agraïa cada dia de més que la vida li regalava a un dels éssers que més s’estimava, ni la va veure. Va deixar la carpeta a sobre de la taula, va agafar un boli i es va asseure davant del plec de papers
que havia de donar-li una sortida.

Va intentar signar però el boli capriciós no va escopir gens de tinta. Només hi va deixar el relleu marcat en el paper del gargot de la seva firma. El va llençar contra la paret amb tota la ràbia.

Llavors, per la finestra, a la llunyania, va veure un grup de persones que caminava travessant les seves terres. Semblaven els mateixos d’abans. Què coi volien? Sense pensar-s’ho, va sortir i
es va posar a caminar en direcció cap a ells. Aquelles terres encara eren casa seva. Havien estat propietat de la seva família des de segles enrere. I ara, aquella gent, com si estigués de turisme, s’hi passejava tranquil·lament, com si estiguessin en un parc temàtic.

La ràbia li feia bategar el cor a tota velocitat. Va deixar anar un crit per fer-los fora. Es van aturar i just en aquell moment li va sonar el mòbil. Era un dels nois que l’ajudava a treballar la
terra que el trucava per explicar-li que un dels proveïdors es negava a servir-los per diversos impagaments acumulats. Mentre li explicava que estava a punt de resoldre-ho tot, va fixar la mirada en aquelles persones plantades enmig de les seves terres. No semblava el típic grup de ciutat que se’n va a passar un dia al camp en un tour organitzat des de la capital. Anaven vestits amb roba molt vella, entre esparracada i recosida. El miraven fixament. Alguns somreien i alguns el desafiaven amb uns ulls inquietants. Va intentar tallar la conversa telefònica amb bones paraules però el noi no ho va entendre fins que ell no va pujar una mica el to de veu. Va penjar i quan va aixecar la mirada cap al camp havien tornat a desaparèixer.

Va tornar cap a casa. Abans d’entrar, es va quedar plantat mirant la masia on havien viscut els seus avantpassats des de temps immemorials. Aquelles quatre parets havien viscut segles d’història. La seva família, generacions i generacions, l’havien habitat, l’havien fet gran, l’havien convertit en l’epicentre de les seves vides. Allà les criatures havien après la saviesa dels seus
avis; hi havien nascut i també hi havien mort tantes persones que tenien el seu nom en l’arbre genealògic que algun dia escriuria… Potser, un cop venudes les terres, tindria temps per fer-lo.

Es va prometre que un cop venut tot, no tornaria mai més allà. Tenia forces per començar de zero però no es veia amb cor de veure en què es convertiria un llegat que quedava definitivament interromput pel seu fracàs. Per molt que tingués clar que ho havia intentat tot, no
es podia treure de sobre la sensació de culpa i això el trencava per dins.

Va encendre el foc a terra. No sabia on aniria a viure un cop ho hagués venut tot. Segurament trigaria temps a tenir la possibilitat de quedar-se embadalit amb la dansa de les flames mentre es prenia una copa de vi amb la pau que li donava la sensació de ser a casa. Va somriure en ser conscient d’aquella falsa il·lusió que ell mateix es donava per alleujar una mica la pena que sentia per dins. Mai seria el mateix, per molt que pengés totes aquelles fotografies en blanc i negre dels pares, dels avis, dels besavis i encara més enrere a les noves parets, fetes de totxo, on havia d’intentar trasplantar la seva arrel que ell mateix ara havia d’arrencar.

Aquelles fotos… Si en feia d’anys que eren allà penjades i que no les mirava. Es va aixecar i s’hi va apropar per fixar-se en els detalls. La copa de vi li va caure a terra. Aquelles cares, sense
excepció, les havia vist aquell mateix dia en dues ocasions, allà, a les seves terres. Ell mateix els havia estat a punt de fer fora. Va riure mentre les llàgrimes brollaven dels seus ulls. Estava
desesperat, arruïnat i partir d’aquell moment també estava boig perquè va tenir clar que no ho podia fer. No podia vendre. D’alguna manera se’n sortiria. Hi havia massa emocions amagades entre les pedres que conformaven els gruixuts murs d’aquella masia. La seva arrel no era l’única i ell no era ningú per arrencar les de tota aquella gent que, d’alguna manera, havien participat a la seva existència