Com cada matí, estava assegut a l’autobús mig endormiscat camí de la feina. Una noia joveneta se li va asseure al costat. L’estiu estava sent especialment calorós i la moda, any rere any, escurçava més la roba deixant a la vista de tothom les exuberàncies dels cossos que donaven la benvinguda a la vida adulta.
Els seus ulls i el seu pensament van repassar de dalt a baix un escot i unes cuixes que el van despertar de cop. La fantasia va activar els engranatges del seu cervell imaginant els seus dits recorrent tots els racons d’aquella desconeguda. Una plantofada a la cara seguida d’un dolgut “porc” van frenar en sec la seva imaginació i a l’instant la noia es va aixecar i se’n va anar a l’altra punta de l’autobús. Ell no va reaccionar. Què havia passat? Si no li havia dit absolutament res.
Es va asseure al seu despatx amb la galta encara calenta. No es podia treure del cap la reacció d’aquella joveneta en el seu pensament. Li va costar molt concentrar-se però finalment va aconseguir submergir-se en els números que tenia a la pantalla de l’ordinador.
No havien passat ni dues hores quan el cap va cridar a tots els membres del departament comercial a una reunió. Tots deu es van distribuir al voltant de la taula ovalada per escoltar de nou el discurs de “l’empresa no acaba de funcionar; hem de trobar nous mercats; si seguim així no ens en sortirem,…”
Ell va desconnectar de seguida. Sabia positivament que no era veritat. L’empresa donava beneficis però l’ambició de la nova directiva era insaciable. Des de feia pocs mesos que la pressió s’havia disparat i tant ell com els seus companys estaven cada dia més angoixats.
“Son uns imbècils i es pensen que nosaltres també ho som. Quins collons, si ens hi estem deixant la pell. Avui mateix començo a enviar currículums. A veure quina cara li queda en aquest cabró el dia que li digui que me’n vaig”. No havia acabat d’estructurar aquest pensament quan va sentir les mirades dels seus companys i del seu cap clavades en ell.
“Quan vulguis pots marxar. No necessitem gent com tu a la nostra empresa. Si és aquesta la teva aportació a millorar el rendiment del projecte, ja saps on és la porta” –Li va etzibar el cap amb els ulls encesos en ràbia. Se’l va quedar mirant fixament en silenci mentre el seu dit el convidava a abandonar la reunió. Es va aixecar i va tornar al seu despatx al·lucinant. Havia tornat a passar. No havia dit res però d’alguna manera el que havia pensat havia arribat a les persones del seu voltant.
Dues hores més tard signava la carta d’acomiadament. No s’ho podia creure. Estaven passant coses molt estranyes. Va tornar a casa intentant trobar la manera com explicar-li a la seva dona que l’havien fet fora de la feina. Estava clar que no li podia dir la veritat perquè ni ell mateix no podia entendre res.
Durant el sopar la dona li parlava de les coses de cada dia, que si s’ha de trucar al lampista perquè vingui a arreglar l’aixeta de la cuina, que si el nen s’ha tornat a barallar al pati de l’escola, que si havien de trobar un dia per convidar a dinar la seva mare… El cervell feia estona que no deixava entrar les paraules de la seva dona mentre intentava formular una excusa creïble per dir-li que després de dotze anys sent el millor comercial de l’empresa, d’un dia per l’altre, l’havien acomiadat.
“Que t’han acomiadat? Però què ha passat?” –Li va preguntar ella amb cara de pànic, llavors ell es va desmuntar i, entre llàgrimes, no va tenir més remei que explicar-li la veritat.
Com era de preveure la seva dona no es va creure ni una coma de les seves explicacions i aquella nit va haver de dormir al sofà. En menys d’un mes li va demanar el divorci. Durant tot aquest temps, ell va deixar de parlar i, sobretot, es va esforçar al màxim per ni tant sols pensar. Tenia por.
Va anar al metge però, lluny de donar-li cap resposta, es va limitar a receptar-li unes pastilles que el deixaven completament fora de joc. Dormia molt i quan estava despert tenia el cap tan emboirat que no podia fer gran cosa més que menjar i anar al lavabo. Havia aconseguit que els seus pensaments no es projectessin cap a les persones del seu voltant però, en els pocs moments de lucidesa, veia com la seva vida, per la que havia lluitat tant, se n’anava per l’aigüera.
Se’n va anar a viure a casa del seu millor amic mentre no trobava un pis. Va decidir deixar les pastilles, necessitava tenir el cap clar per començar de nou. En pocs dies van començar les discussions. La convivència es va complicar de seguida per culpa dels seus pensaments que arribaven sense cap mena de control a l’interior del cervell del seu amic.
En dues setmanes es va trobar al carrer i, en no gaire temps més, es va gastar els pocs estalvis que tenia allotjant-se en una pensió. Va començar a dormir al carrer, se li havia esfondrat la vida. Una nit, un cop de peu a la panxa el va despertar. Va obrir els ulls i es va veure envoltat d’ombres que, entre riures i insults, el van començar a apallissar fins que tot es va tenyir d’un negre absolutament sord.
“Hola, com estàs? No et puc veure però sé que hi ets. Jo ja no recordo quant de temps fa que soc aquí estirat. Què t’ha passat?”. No sabia d’on venia aquella veu desconeguda però de seguida va saber que no li volia cap mal.
Van ser uns dies, potser unes setmanes, de llargues converses amb aquella veu enmig de la foscor. Es van fer amics, es van explicar les seves vides, intimitats, moments divertits, tristos i tots els detalls que recordaven que els havien portat allà, en un lloc tan incert com cec.
De cop, una llum blanca va inundar tot el seu voltant. Havia obert els ulls. El primer que va veure van ser dos metges que el miraven amb cara de sorpresa. Li van explicar que havia estat uns deu dies en coma com a conseqüència dels cops que havia rebut per part d’aquells indesitjables. El primer que va fer ell va ser preguntar per la veu, sabia que es deia Josep i que feia anys que estava ingressat a l’hospital. Els metges es van limitar a dir-li que no li convenia fer gran cosa més que descansar, que encara trigaria molt temps a estar completament recuperat de tots els ossos trencats, el traumatisme cranial i de les incomptables contusions que li enfosquien la pell per tot el cos.
Quan van marxar, va tornar a sentir la veu del seu amic. Va aixecar el cap i va veure un vell que estava estirat al llit del seu costat amb els ulls tancats: “T’has pogut despertar? Quina sort!”
Als fills d’en Josep, en un primer moment, els va costar molt de creure que ell podia parlar mentalment amb el seu pare que portava anys en coma, lluitant entre la vida i la mort. Però quan aquell desconegut els va explicar tota mena detalls de la seva vida van acceptar que d’alguna manera era possible.