Havia intentat viure la vida com qualsevol altra persona i ara es veia en una situació límit. No es podia tenir més mala sort. No tenia ni cinc, devia diverses mensualitats del lloguer, feia temps que el compte corrent estava en negatiu i els deutes no paraven de créixer com a conseqüència dels agressius tipus d’interès que en el seu moment havia signat sense pensar-s’ho.
Se li queia la cara de vergonya de tornar a demanar diners a la família i el seu orgull no li permetia ni tant sols plantejar-ho als seus amics. No entenia com havia pogut tenir tanta mala sort a la vida.
La nevera estava buida i, de fet, era un miracle que encara tingués llum i aigua, per sort, persones que passaven per un infern com el seu encara es beneficiaven d’uns mínims serveis socials. Després de tants anys, tota una vida sense que res li sortís bé, almenys tenia una tímida protecció per part de l’administració que li permetia no haver de dormir al carrer, de moment.
Es passava el dia preguntant-se què havia fet malament. Li costava molt de pair que, tenint un títol universitari com el que tenia, es veiés en aquella situació tan extrema. Només acabar la carrera va trobar feina amb un contracte de pràctiques que li permetia començar a obrir-se camí en la seva especialitat. Passats uns mesos, però, va arribar a la conclusió que no la valoraven prou i va plegar. No li pagaven bé i el tracte que tenien amb ella tampoc era massa bo. Sentia que se aprofitaven d’ella de manera que d’un dia per l’altre els va engegar. Quina mala sort que havia tingut.
Llavors va decidir provar d’establir-se pel seu compte. Els seus pares li van donar un cop de mà deixant-li la meitat dels estalvis de la seva jubilació per arrencar el negoci. S’ho van plantejar com una inversió perquè estaven convençuts de la vàlua de la seva filla. Però una vegada més la mala sort es va acarnissar en ella. Alguns amics de la facultat ja li havien insinuat que potser era una mica aviat per fer un pas així, que potser li faltava experiència, fer-se un nom en el sector i entrar en la roda del boca-orella que li permetria obtenir clients, tal com havien fet col·legues que ja portaven un temps consolidats en el sector.
No va arribar a l’any quan es va veure obligada a tancar. No guanyava ni per cobrir les despeses i els seus pares, amb bones paraules i tot el tacte del món, van lamentar que hagués tornat a tenir tanta mala sort. Tan bona professional que era, si la gent sabés apreciar el seu talent, les coses haguessin anat d’una altra manera, segur. Era una llàstima, però ells no podien arriscar més diners en aquell projecte tan prometedor perquè faria perillar el seu propi futur. Mala sort. Ella els va intentar explicar que les coses començaven a rutllar però que necessitava una mica més de temps per acabar de fer el salt i consolidar el negoci. No va servir per a res. Mala sort.
En paral·lel, havia començat una relació de parella. Ell era una noi senzill, que no havia acabat l’institut, i que des que havia entrat en el món dels adults, anava trampejant fent feinetes. Es van enamorar de seguida i també se’n van anar a viure junts ben aviat perquè ella necessitava marxar de casa dels pares. No els podia retreure res, però la seva negativa a deixar-li més diners, la va deixar una mica tocada. Entenia les seves raons, però sabia que s’equivocaven. Quina llàstima que hagués anat a néixer en una família tan prudent. Si haguessin tingut un punt més de valentia, segur que ara les coses serien ben diferents.
Ell vivia en un piset petitó però era just el que necessitava per iniciar un nou capítol a la seva vida. Els dies passaven i els mesos també i totes les ofertes de feina de la seva especialitat sempre tenien algun inconvenient: O bé pagaven poc o bé oferien horaris de nit o de cap de setmana. Quan, finalment, en va trobar una de bona s’hi va llançar com una bèstia afamada. Va lluir tot el seu encant a l’entrevista i en una setmana ja s’incorporava al seu nou lloc de treball. Havia costat però el temps li havia donat la raó.
Uns mesos més tard va presentar la renúncia. Des del primer dia que no s’havia entès amb cap dels seus superiors. No escoltaven les seves propostes i sí, les coses anaven sortint, però ella estava convençuda que amb les seves solucions aconseguiria portar l’empresa al lideratge del sector. Les primeres discrepàncies tímides van derivar en agres discussions que van acabar amb la seva paciència. Doncs sí, semblava que una vegada més havia tingut mala sort.
En arribar a casa, el seu company no el va saber entendre i la conversa va acabar amb una bronca de la que no es van refer mai. Dos mesos després ell li va comentar que hi havia una vacant en el supermercat on treballava, que no tenia res a veure amb els seus estudis, però oferien un sou prou digne i els horaris tampoc eren dolents. Ella es va ofendre, de què li havia servit anar a la universitat? No pensava de cap manera malbaratar el seu potencial fent una feina no qualificada. L’endemà es va trobar la maleta a la porta. Ell sí que se sentia realment ofès i no va voler escoltar cap de les seves disculpes. De nou, per increïble que semblés, la mala sort li bufetejava a la cara.
Es va prometre que treballaria del que fos per marxar al més aviat de l’habitació que l’havia vist créixer. L’orgull que s’havia d’empassar pel fet de tornar a casa dels pares era molt més gran que el d’agafar una feina en un supermercat, en una botiga, en un restaurant o allà on fos. Havia de superar allò de qualificada…
No va arribar al mes quan havia trobat un lloc en la cadena on treballava el seu ex. El problema era que la vacant que li havia comentat, i que va ser el detonant del final de la seva relació, ja estava coberta però n’hi van oferir una de categoria inferior i a mitja hora de la ciutat on havia viscut tota la vida. Va preferir fer el trajecte cada dia, encara que el transport públic fos un desastre. Va llogar un pis modest però ben situat a prop de casa els pares, en el barri on també hi tenia els amics de tota la vida, i va finançar la compra d’un cotxe petit per anar i tornar de la feina. Per fi podria començar de zero.
Els embussos de trànsit es van convertir en el seu nou problema. La mitja hora es va convertir en trajectes que passaven de l’hora i mitja. Allò sí que no ho podia suportar. La feina no li desagradava però l’infern que havia de viure a la carretera dos cops al dia va acabar amb la seva paciència mig any després d’haver-se incorporat. Va demanar un trasllat més a prop de casa seva, però no hi havia cap vacant i al final va ser ella que un dia, en calent, va arribar a la feina i se’n va anar directe cap a l’encarregat per informar-lo que plegava. Potser algun dia s’escriuria una pel·lícula per il·lustrar com una persona podia tenir tanta mala sort.
Es va passar dos anys caient en un pou que quan semblava haver arribat al fons, el terra s’esfondrava una vegada i una altra. La seva mala sort atreia més mala sort i d’allà no en sortia. Un matí va rebre la trucada que ho podia canviar tot. Els seus pares, tots dos alhora, s’havien mort. Mai es va saber la causa exacta, però la coincidència feia pensar el pitjor.
Com a filla única, ho va heretar tot, la casa i aquells diners de la pensió que guardaven gelosament pel futur i que estaven gairebé intactes. Aquest va ser el seu cop definitiu de mala sort quan se’n va adonar, trenta anys després, que s’ho havia gastat tot i no havia aconseguit, encara, una feina que li permetés guanyar-se la vida. S’havia passat tres dècades trampejant mentre esperava l’oportunitat que s’entestava en esquivar-la. Ella estava feta per ser algú però quan es va mirar al mirall, va veure que ja era massa tard. El compte corrent entrava en números preocupants però ja era massa vella per aquelles feinetes reservades per a gent no qualificada. Mala sort.