Estava aturat amb la seva bicicleta al semàfor. Esgotat, se sentia sense forces per continuar endavant. Es passava tot el sant dia repartint menjar a domicili a canvi d’un sou que només servia per sobreviure ell i el seu germà. Ja feia temps que esperava un miracle que no acabava d’arribar.
De sobte, el va veure, se li va aparèixer davant dels ulls. Va ser com una revelació. Un grup de tres guardaespatlles escortaven un homenet, prim, baixet i de mitjana edat, que caminava gairebé abraçat a un maletí gruixut. No s’ho va pensar dues vegades, va pedalar amb totes les forces i li va arrencar de les mans. Potser s’havia tornat boig però quantes vegades havia deixat escapar una bona oportunitat mentre li passava per davant dels nassos per rumiar-s’ho massa? Estava al límit, desesperat… No hi tenia res a perdre.
Els crits dels goril·les i de l’homenet van quedar lluny ben aviat. Quan es va sentir fora del perill de ser enxampat va obrir el maletí. A dins, hi havia una caixa de plàstic perfectament falcada amb un folre rígid fet a mida perquè no és mogués ni un mil·límetre. No feia pinta que hi hagués diners però aquell operatiu d’alta seguretat custodiant el maletí volia dir que el seu contingut havia de ser molt valuós. Va obrir la caixa i es va trobar amb que era plena de trossets de gel i allà, al mig, una cosa llefiscosa de color marronós que semblava un fetge d’aquells que l’àvia comprava a la carnisseria i l’obligava a ell i al seu germà a menjar-s’ho quan eren petits perquè tenia moltes vitamines i els ajudaria a créixer sans i forts.
Es va maleir els ossos. De sobte, va sentir un soroll de clàxons de cotxes i en va veure un de luxe amb el vidres tintats que mirava de fer-se pas entre l’embús habitual del centre de la ciutat en hora punta. No tenia temps per pensar. El maletí no cabia a dins del portaequipatges de la bici de manera que va posar la caixa de plàstic a dins, barrejada amb les altres comandes, i va llençar en un contenidor el maleït maletí.
Es va fer fonedís enmig del caos circulatori. No sabia què fer. Tenia un oceà de dubtes a dins del cap. Va arribar a la conclusió que mentre no prengués cap decisió, el més assenyat seria seguir fent vida normal de manera que va reprendre la ruta del repartiment que tenia prevista. Tampoc havia perdut massa temps i, amb una mica de sort i força a les cames, arribaria a la bonificació de puntualitat d’entrega. En poc més d’una hora tancava una ruta prevista per fer en gairebé dues. L’última clienta era una noia somrient que li va agrair que arribés una mica abans del previst perquè tenia molta pressa.
La porta es va tancar i la noia va pensar que potser seria millor menjar de camí a l’aeroport. No seria la primera vegada que dinava al cotxe aprofitant les retencions habituals i si el trànsit era fluït ja es menjaria aquell deliciós sushi en el temps d’espera abans d’agafar l’avió. Va pensar que seria millor posar el menjar en un dels seus tuppers hermètics per evitar que regalimés alguna cosa durant el trajecte. Es va quedar de pedra quan, en obrir la caixa, va veure aquella cosa llefiscosa i marronosa entremig de glaçonets de gel en lloc de les boletes d’arròs enrotllades amb una alga i peix cru per sobre. L’imbècil del repartidor es devia haver equivocat de comanda. Era massa tard, no tenia temps per reclamar de manera que va decidir que ja menjaria qualsevol cosa en algun dels restaurants de la zona d’embarcament. Just obrir la porta per marxar gairebé xoca amb el seu company que arribava de la feina. Es van fer un petó gairebé per accident empesos per la inèrcia de la que sortia contraposada a la del que entrava. Van creuar una brevíssima conversa. Mentre es tancava la porta de l’ascensor, ella li va dir que li havia deixat una cosa a la nevera per si ell, que era un xef d’altíssim nivell, era capaç d’esbrinar què era i cuinar-la.
El repartidor, en arribar a casa, es va trobar el seu germà estirat al llit amb molt mala cara. Per convènce’l que no truqués una ambulància, li va confessar que aquell matí havia donat un tros del seu fetge a canvi d’una important suma de diners. Era per a un vell milionari que tenia diversos problemes de salut i que no trobava cap clínica que li volgués fer un trasplantament a causa del seu historial i, sobretot, per la seva avançada edat. Li va dir que no es preocupés, que dins del tracte hi havia inclòs un seguiment mèdic, a casa, per a la seva recuperació.
Després d’una llarga pausa per descansar de l’esforç de parlar tant, li va dir que agafés el maletí que hi havia a sota del llit. Maletí? Se li va glaçar la sang al repartidor. Sí, aquest cop sí que estava ple de bitllets, una fortuna. No havia tingut mai un maletí a les mans i, en un sol dia, ja era el segon que obria. El més angoixant és que tots dos eren idèntics. Va lligar caps i va anar corrents a buscar la caixeta que havia deixat en el portaequipatges de la bicicleta. El món li va caure als peus quan va obrir-la davant del seu germà i van veure que era plena de rotllets de sushi de diferents tipus.
El xef va obrir la nevera intrigat per les paraules que li havia dit la seva nòvia abans de marxar. Era un fetge, no hi havia dubte, però era diferent. No era petit com el de xai ni gros com el de vaca. Podria ser de porc, però la tonalitat del color no acaba d’encaixar-li. Potser alguna espècie exòtica d’ànec o d’oca que havien criat amb aquelles tècniques per inflar-lo fins a fer-lo més gran?
El germà del repartidor es va quedar encara més blanc del que estava quan va saber la història del primer maletí. Li va dir que el vell milionari era un tipus perillós que tenia un servei de seguretat sense escrúpols i que si descobrien que qui els havia robat el fetge era el germà del donant creurien que hauria estat una mena de segrest per demanar encara més diners. Havien de recuperar el fetge i fer-lo arribar al seu nou propietari amb urgència.
El repartidor va pujar a la bicicleta i va refer tota la ruta del repartiment del migdia. A totes les cases el van mirar amb cara de no entendre res amb les excuses estranyes que es va haver d’inventar per justificar les preguntes que els feia. Tothom havia menjat la comanda que havia encarregat. Només li quedava un pis, l’últim, el de la noia somrient que tenia pressa.
Va trucar el timbre amb insistència i, després d’uns instants que es van fer eterns, li va obrir un home. No entenia res del que li estava dient aquell noi i l’agafava marxant a la feina. Se’l va treure de sobre mentre tancava la porta i se’n va anar amb l’ascensor. El repartidor es va quedar assegut a la porta del pis desesperat. Llavors, el seu cervell li va projectar una imatge amb forma d’intuïció. L’home duia una bossa d’esport que estava molt plena, tant, que en un dels marges es podia intuir una forma rectangular que podria coincidir amb la caixa del fetge.
Era un tot o res. Era qüestió de temps que els sicaris es presentessin a casa i li arrenquessin a mossegades el trosset de fetge que li quedava al seu germà. Va baixar les escales saltant els graons de quatre en quatre i quan va arribar al carrer just va veure l’home sortint d’un pàrquing amb el cotxe. Va pujar a la bicicleta i va pedalar amb totes les seves forces per seguir-lo. Si sortia de la ciutat estava perdut perquè no el podria seguir per l’autopista, però si s’hi quedava l’avantatge era tot seu perquè coneixia molt bé els carrers i s’hi movia amb molta més agilitat que els cotxes.
Va sentir que la sort s’apiadava una mica d’ell quan va veure que el cotxe entrava en una casa de la zona alta de la ciutat. Va lligar la bicicleta en un fanal i va recórrer el mur que envoltava aquella ostentosa propietat buscant el lloc més fàcil per saltar-lo. Va veure un punt on l’alçada era una mica més baixa i just hi havia un arbre a tocar. S’hi va enfilar i amb un salt va accedir al jardí. La casa encara era més imponent del que semblava des de fora. Va anar apropant-se a la casa, amagat d’arbre en arbre i arrossegant-se per terra. Havia agafat algunes pedres per si apareixia el típic gos amb ganes de guanyar-se un premi per les seves dots de vigilant però novament semblava que la sort havia canviat de bàndol i ara sí que l’acompanyava.
Finalment va arribar a una de les parets de la casa, va mirar per una finestra i no va poder reprimir el crit de pànic. La imatge era la pitjor que s’hagués imaginat mai. L’home que havia seguit amb el cotxe, anava vestit de cuiner, amb barret i tot, i estava servint a un vell en pijama un plat on es podia veure clarament el tros de fetge del seu germà. L’últim que va veure abans que els de seguretat l’enxampessin va ser el vell fent la primera mossegada al que havia d’haver estat el seu nou fetge.