Miratge

Mai ningú havia d’arribar tan lluny com ella. S’havia convertit en un exemple a seguir de qui amics i familiars treien pit en les sobretaules de totes les trobades.

Amb el temps, però, les coses van començar a canviar. Ella es va anar distanciant de la seva gent més propera perquè havia entrat en cercles reservats per a uns pocs privilegiats. Sabia que estava predestinada a ser la millor i es mentalitzava un dia i un altre que, per arribar a la glòria, calien sacrificis i no li va tremolar el pols a l’hora d’apartar del camí entrebancs amb forma de persona que no contribuïen en res en la seva determinació. Havia de prioritzar i cuidar aquella gent que el dia de demà podria contribuir d’una manera o una altra en el seu objectiu.

De res van servir les trucades o les trobades que organitzaven per intentar recuperar-la. Ella, senzillament, no hi anava, sempre tenia alguna cosa molt més important per fer. Les excuses eren cada cop menys dissimulades i els esforços per no perdre-la dels que l’havien vist créixer eren cada cop més esporàdics i discrets.

L’èxit, però, es feia esperar. Els anys anaven caient i ella seguia encallada en un punt en què ni avançava ni retrocedia. Havia canviat de feina, havia canviat de parella, havia canviat de vida, ho havia provat tot per intentar arribar al seu gran somni. Tot i així, sempre es quedava a tocar sense que acabés d’arribar-hi mai.

La ràbia es va anar convertint en frustració i el seu enorme orgull l’impedia mirar enrere perquè la imatge de totes les persones que se l’estimaven i a qui havia deixat fora de la seva vida era massa desoladora. Estava a punt, gairebé, quasi… les paraules que es deia quan es mirava al mirall cada matí per tornar-ho a intentar es van anar ensorrant mentre la seva soledat es convertia en un enorme monstre que l’acompanyava de dia i de nit.

Es començava a fer gran i el regust amargant que l’ambició li deixava a la gola era cada cop més insuportable. Va arribar a la conclusió que ja era massa tard. Massa tard per aconseguir el seu gran somni i massa tard per recuperar aquella llarga llista de persones que l’havien estimat i de qui ja feia anys que no en sabia absolutament res. Es va adonar que en tota la seva vida només havia pensat en ella mateixa. Sempre pensant en els beneficis, del tipus que fossin, i calibrant els riscos i possibles pèrdues, del tipus que fossin.

Quant de temps feia que no somreia? Quant de temps feia que no s’emocionava per una pel·lícula o per contemplar un preciós paisatge. Va fer la intenció de posar-se a plorar però va constatar que, després de tanta inactivitat, se li devia haver assecat el llagrimal perquè per molt que sanglotés els seus ulls ni s’envidraven.

Era cap de setmana, va agafar el cotxe sense pensar on anar, simplement tenia la necessitat de conduir. L’inconscient la va dur al lloc on havia estiuejat de petita, on havia après a anar en bicicleta, on s’havia fet el primer petó amb un noi, on li havien trencat el cor per primera vegada i on havia començat el seu gran i ambiciós somni que ara mateix no la deixava respirar gairebé.

Passejava pels carrers d’aquell poble envoltat de muntanyes i espectaculars penya-segats i el seu cervell projectava amb forma de record moments bonics que acumulaven pols en un dels seus plecs més arraconats. Veia la seva millor amiga, amb qui va compartir tants secrets; el veia a ell, que li tenia el cor robat i per qui es va fer un fart de plorar quan li va arribar que els seus pares s’havien comprat una rulot i havien canviat el poble per un càmping.

També veia els seus pares de joves i els seus germans de petits rient, jugant i sentint allò que, ara se n’adonava que feia anys que no sentia. El cor se li va encongir una mica més quan va veure amb total claredat que era allà on realment havia estat feliç. Quedava tan lluny…

En aquell moment, si hagués tingut la possibilitat d’engegar a la merda el seu somni ho hagués fet de bon grat. Vivia bé, podia dir que no li faltava de res i, al mateix temps, en aquell moment en aquell poble que semblava una diapositiva de feia trenta anys, sentia per dins una immensa tristor.

Va anar fins al penya-segat on hi havia el punt de trobada de tota la colla. Trenta estius després, estava exactament igual com el recordava. En aquell moment es va tornar a sentir la nena que havia estat. Va tancar els ulls i tota la pressió acumulada va desaparèixer per transportar-la a vells sentiments arrelats en el seu interior que la feien sentir bé. El cor se li accelerava pensant en què estaria fent el seu primer amor? I aquella millor amiga oblidada? I els seus germans? La de temps que feia que no els trucava… Ja ni pels aniversaris ni per nadal.

El soroll del motor de diversos cotxes va interrompre aquell moment. Ella, per por, es va refugiar en el seu vehicle però de seguida es va adonar que per marxar d’allà s’hauria de creuar amb tota aquella processó, de manera que va decidir no moure’s d’on era esperant passar desapercebuda enmig d’un trànsit tan intens com sobrevingut.

Va fixar la seva atenció en les persones que sortien dels cotxes que anaven aparcant al seu voltant. En un primer moment li va semblar que el seu cervell havia decidit jugar amb ella, però després de fregar-se els ulls diverses vegades, es va adonar que una dona d’edat molt semblant a la seva tenia un aire a la millor amiga que havia abandonat al poble trenta anys enrere. D’un altre vehicle en va sortir ell. No hi havia confusió, potser havia perdut una mica de cabell i havia guanyat panxeta, però aquells ulls que li havien robat tants sospirs de petita seguien sent els mateixos. Què estava passant?

De cada un dels cotxes, va poder reconèixer algú que havia format part del seu passat més antic. Persones que s’havia estimat i que, a jutjar per les llàgrimes que, ara sí, li regalimaven galtes avall, potser encara s’estimava. Era increïble, com podia ser que estiguessin tots allà en aquell moment?

L’allà era fàcil d’imaginar perquè era el poble on tots aquells nens i nenes, ara adults, havien viscut uns estius inoblidables però, i el moment? Va mirar el telèfon mòbil per saber quin dia era exactament i es va adonar que just era el dia que començava la tardor. Va arribar a la conclusió que mentre ella s’endinsava en el desert de perseguir un somni impossible, tots els altres van continuar vivint la vida a la seva manera però sense perdre mai el contacte. Trenta anys després, es devien trobar com en una mena de ritual per acomiadar-se d’un moment tan estimat com l’estiu?

Va estar a punt de sortir i posar-se a cridar el nom de cadascun d’ells, de dir-los com els havia trobat a faltar, de demanar-los perdó per haver estat tan imbècil d’abandonar-los quan, ara, trenta anys després, qui estava realment abandonada era ella. Ells havien après a seguir sense ella i havien crescut sense deixar d’estimar-se. Ella no, ella estimava, malaltissament nostàlgica, el seu passat, però no es veia amb cor d’acceptar davant de tots ells que el seu somni s’havia convertit en un miratge. Va arrencar el cotxe i va marxar.