Era un diumenge qualsevol. Com sempre, havia baixat a comprar el gruixut diari carregat de suplements. Va veure de seguida aquell petit anunci a la secció de classificats que li va cridar tant l’atenció: “Desitja morir? Nosaltres el podem ajudar”.
Ja feia temps que la seva empresa, el projecte de la seva vida, naufragava en un oceà de deutes. Ja no li quedava res per hipotecar i no se’n sortia. Quedaven tan lluny aquells anys daurats de restaurants de luxe, viatges i tota mena de capricis…
En el camp emocional tampoc podia tirar coets. Casualitat o no, però la crisi en els negocis va coincidir amb aquella frase terrible de la seva dona: “Ja no soc feliç”. No va gastar gaire més saliva abans de fer les maletes i marxar. El silenci que va deixar a casa va ser el que va acabar-lo de trencar per dins. Res tenia sentit. Estava buit. Ell sí que no era feliç. El més trist de tot era adonar-se que ja feia temps i que no n’havia estat conscient fins aquell moment.
Sense pensar gaire, va trucar al número de telèfon d’aquell misteriós anunci i va concertar una cita per dimecres al matí. Morir? Realment l’ajudarien a morir? No entenia res, però tenia clar que no trobava cap sortida. Estava atrapat en una teranyina. Qualsevol moviment que feia només servia per quedar més entortolligat entre els seus fils enganxosos.
L’espera fins dimecres es va fer eterna però finalment estava assegut davant d’aquella noia jove, amb ulleres, amb un posat interessant i seductor que li feia preguntes estranyes sobre la seva vida. Va estar a punt de marxar en un parell d’ocasions però la possibilitat d’organitzar tots els detalls de la seva pròpia mort li despertava una curiositat malaltissa que el mantenia enganxat al cul de la cadira.
El catàleg era sorprenent: Morir com a les pel·lícules de gàngsters, morir plàcidament en una platja de paradís, morir profundament adormit al seu llit -el més barat, és clar-, morir com un heroi rescatant algú, morir de plaer, morir de por o fins i tot morir de riure. Realment es podia morir una persona de riure? A Morituri S.A. t’ho garantien. N’hi havia per a tots els gustos.
El primer pas, i li va repetir moltes vegades, era que havia de tenir molt clar que volia morir perquè un cop signats els papers s’activaven uns engranatges impossibles d’aturar. L’activitat d’aquella empresa estava tan al límit que no podien assumir el risc de tenir un client penedit. Un dels contractes que havia de signar era de confidencialitat i contemplava nefastes penalitzacions i llargs processos judicials que podien desembocar en astronòmiques indemnitzacions per calúmnies contra una suposada organització sense ànim de lucre que lluitava per legalitzar l’eutanàsia. Realment ho tenien ben muntat, va pensar.
No podia deixar de pensar en totes les morts que havia llegit en el diari del diumenge passat. Accidents de trànsit, assassinats inexplicables, suïcidis o desafortunades accions de la natura… Qualsevol podria tractar-se d’un projecte de Morituri S.A. Increïble. Era massa fort.
I la pregunta va sorgir. Va començar a enumerar una llista de les morts més notòries que li venien al cap dels últims anys: Famosos, cantants, actors, actrius, periodistes, polítics…
Ella va respondre amb claredat: -Som una multinacional que fa més de 50 anys que treballa en diferents països del món. Aquí ja fa temps que hi som, senzillament ara estem provant noves vies de comunicació per obrir el mercat i arribar a persones com ara vostè. Com comprendrà, però, no li puc revelar la identitat dels nostres clients.
Més de 50 anys? En diferents països del món? Això obria la porta a celebritats de gran magnitud: Kurt Cobain? Robin Williams? Diana de Gal·les? Kennedy? Lennon? Elvis? Luther King? Potser els inicis de Morituri S.A. es remuntaven fins a Hitler o Gandhi, per què no? Totes aquelles personalitats que, per algun motiu, s’havien fet un lloc a la Història podrien haver decidit que ja en tenien prou, que ja havien fet el què havien de fer i planejar, amb més encert o no, la mort desitjada, el final èpic que la seva vanitat suplicava abans de deixar que la vellesa devorés patèticament una vida tan plena.
La noia el va fer tornar a la realitat del moment amb un somriure i la mirada fixada en ell. Li va assenyalar una porta que hi havia al fons del despatx i li va dir que el següent pas era obrir-la i entrar a l’estança del costat. Allà era on havia de confirmar la comanda amb tots els detalls que la seva imaginació pogués concretar. Tenia tot el temps del món però li va deixar ben clar que si tenia algun dubte, per petit que fos, el més aconsellable era girar cua i oblidar-se’n de tot.
Es va aixecar i va avançar fins a la porta. Va agafar el pom i va tancar els ulls. Sentia com el cor bategava amb totes les seves forces. Potser li estava enviant un últim missatge, potser li suplicava que s’ho repensés, que encara quedava una remota possibilitat de sortir-se’n. Durant uns instants, com havia vist en tantes pel·lícules, se li van projectar en l’interior del seu cervell una llarga llista de records a tota velocitat. Quina vida. Havia estat feliç, i tant que sí, el seu problema és que no n’havia estat conscient fins que no havia deixat de ser-ho. Era tan obvi com inevitable i ara era allà, a punt de pagar diners perquè uns professionals s’encarreguessin de la seva mort. Això sí, a la carta.
Es va girar i va sortir corrents tan de pressa com les seves cames li ho permetien. La noia el cridava pel seu nom intentat aturar-lo però ell només podia pensar una cosa: Fugir. De sobte, el missatge del cor havia arribat al cervell i sentia ganes de viure. No sabia com se’n sortiria, però se’n sortiria. De què servia morir-se? No, la vida era allà, a les seves mans i no la volia perdre.
Va arribar al carrer i va continuar corrent. No el perseguia ningú o potser sí, la mort, que s’havia quedat plantada com una núvia a l’altar just abans de dir-li que sí. Se sentia bé per primer cop en molt de temps, els músculs de la seva cara es van flexionar per dibuixar un profund i sincer somriure. Mentre fugia, no sabia cap a on, el seu cervell es va il·luminar sobtadament. No ho podia veure més clar.
Una setmana, en només set dies, ho va arreglar tot. Va encarregar una esquela a tots els diaris amb el seu nom. Va acomiadar-se, a la seva manera, de tot allò que li importava de veritat i va publicar un sentit missatge a les xarxes socials on donava a entendre que quan aquelles paraules es poguessin llegir, ell ja s’hauria suïcidat.
Evidentment no era aquesta la seva intenció. Senzillament, a Morituri S.A. va veure clar que no volia morir, que volia continuar vivint, però que ell, bé, la persona que havia estat fins llavors, més ben dit, ja feia temps que era morta. Per tant, res millor que donar a entendre a tothom que s’havia tret la vida. Morir per començar una vida nova. Un nou nom, un nou país, un néixer i créixer de cop, inventar-se un passat per viure en un present i assegurar-se l’única cosa que l’importava, el seu futur que, de ben segur, no tindria res a veure amb el que havia viscut fins llavors. Dues vides en una. Bé, dues per començar, potser en faria falta una tercera o bé una quarta. I per si no fos poc, el seu renovat cervell encara es va il·luminar una mica més. I si com ell i hi havia més persones? Segur que estarien disposades a pagar una autèntica fortuna. Acabava de formar-se l’embrió de Prima Vita S.A., l’empresa que acabaria fent-se un lloc en el monopoli de Morituri S.A.