Tot va començar com una broma. Un missatge estúpid a les xarxes socials on denunciava suposadament que tenia proves que demostraven que la mozzarella de la pizza no podia ser qualificat com un formatge. Es va inventar que hi havia un estudi científic publicat en una de les més prestigioses revistes científiques que avalava que allò que en deien formatge era en realitat un preparat artificial, carregat d’additius i que en molts dels casos ni tan sols hi havia llet entre els seus ingredients. Per posar-hi una mica més de gràcia, hi va adjuntar un article que ell mateix havia dissenyat amb un programa gratuït que havia trobat a internet.
Ho va fer per riure. Senzillament li costava molt d’entendre que la seva nòvia odiés el formatge i que al mateix temps la pizza, ben carregada de mozzarella, fos el seu plat preferit.
Aquell missatge, però, de seguida va començar a remoure les xarxes socials. Es va crear un debat intens on tothom hi deia la seva. Hi havia qui ho defensava i havia qui ho criticava i hi havia qui li treia importància. En qualsevol cas, el seu missatge posava en dubte un dels ingredients fonamentals d’un dels menjars més universals.
En pocs dies, el sector productor de mozzarella es va posar en peu de guerra després que aquell missatge absurd s’escampés massivament per les xarxes socials. Era un dels motors econòmics d’una de les regions més pròsperes del país veí. Les vendes de pizza a escala mundial es van desplomar. De res va servir que personalitats de diferents àmbits, des de l’acadèmic fins a l’empresarial, fessin un front comú, avalats amb nous estudis i informes, per defensar que la mozzarella era un formatge més d’entre els milers que hi ha arreu del món. De res va servir que els periodistes repetissin una vegada i una altra que aquella suposada revista científica no existia. Ni tan sols el fet que ell mateix expliqués públicament que tot havia estat una broma i que demanava disculpes per l’enrenou que havia generat va frenar la inèrcia imparable d’una falsa notícia que agafava velocitat i dimensions fora de control.
Les multinacionals de la pizza a domicili van veure com trontollava el seu imperi. Les motos i les bicicletes estaven aturades a la porta dels locals esperant una comanda. Les empreses productores de pizza congelada van haver de frenar en sec cadenes que feia anys que funcionaven per torns les 24 hores del dia. Les taules buides a les pizzeries van convertir-se en una imatge tan habitual que ben aviat va deixar de ser sorprenent. No va servir de res l’intent de fer pizzes «mozzarella free». Una pizza no podria ser mai una pizza sense aquells fils blancs que s’estiraven en agafar el tall.
Les granges de búfales que feien la llet ideal per fer la mozzarella van quedar abandonades. Els activistes animalistes es van abocar en intentar ajudar aquells pobres animals. Com a acció de protesta, un grup va tenir la idea de deixar anar una vintena de búfales pels carrers de la capital del principal país productor. El pànic provocat entre els vianants, que es van veure sorpresos per aquell grup d’esmolades banyes, van posar molt nerviosos aquells enormes animals i tots, búfales i persones, van començar a córrer desbocats. Els activistes van veure que la situació se’ls escapava de les mans de manera que van intentar fer-les tornar al camió que les havia transportat fins allà però ja era massa tard i les búfales galopaven desfermades destrossant tot el que hi havia al seu pas. Hi va haver algunes persones ferides per les corredisses però per sort no es va haver de lamentar cap víctima mortal.
La imatge del caos provocat per les búfales va recórrer el món sencer que ja feia dies que obria els informatius amb la crisi de la pizza. Va ser l’espurna que ho va acabar d’encendre del tot. En solidaritat amb aquells pobres animals que havien vist com la seva vida plàcida de menjar herba tranquil·lament pels camps i deixar-se munyir un cop al dia s’havia estroncat, arreu del món es van alliberar tota mena d’animals criats en granges pels principals carrers de les ciutats més importants: Porcs, vaques, gallines, ànecs, oques, estruços, cavalls, conills, bisons i una llarga llista d’éssers criats per la seva venda a gran escala.
La proliferació d’aquestes accions de protesta es va sumar al descontentament social general per la destrucció de centenars de milers de llocs de treball a tot el planeta. La pizza era un menjar tan universal que s’havia convertit en un motor econòmic mundial per si sol, al marge del sector alimentari. Grans i minúsculs productors, una multitud de persones a tot el món que vivia d’aquella base rodona o quadrada cuita al forn amb la maleïda mozzarella per sobre. Ni tan sols la salsa de tomàquet era inqüestionable. Les anomenades pizzes blanques feia temps que s’havien fet un lloc sense provocar cap polèmica.
En un temps rècord, un element de consens a escala planetària com podia ser la pizza havia caigut en desgràcia i es convertia en objecte de repudi per part de mig món. Un menjar que havia enamorat els més rics i els més pobres durant segles, que es podia trobar a la illa més remota, s’estava convertint en un problema d’enormes magnituds que es va acabar d’accentuar amb la crisi econòmica derivada per la davallada en vendes de la pizza en tots els seus formats.
El «mozzarellagate» va dividir el món entre defensors i detractors de la pizza. Els debats televisius i radiofònics es van omplir d’hores i hores de conversa defensant les posicions més oposades. Van aparèixer pintades reivindicatives a les parets i els partits polítics van incloure la gestió de la crisi de la mozzarella en el seu programa electoral.
Es van organitzar cimeres amb els màxims mandataris internacionals per abordar la qüestió. Ningú no s’hagués pogut imaginar l’embat que podia provocar la crisi de la pizza.
El món es va dividir en dos pols radicalment oposats. Curiosament, es van enfrontar els mateixos de sempre contra els mateixos de sempre. Ara eren els defensors i els detractors de la pizza però abans havien adoptat moltes altres etiquetes. Ja ningú no recordava la broma absurda que havia posat el món sencer potes enlaire. Ja feia temps que la humanitat estava al límit per moltes altres raons i el «mozzarellagate» senzillament va ser una ploma que, amb el seu pes gairebé insignificant, ho va sacsejar tot.
Hi va haver països que van tirar pel dret i van prohibir el consum de pizza, fet que va propiciar la proliferació de màfies clandestines. Els països partidaris, els que sempre havien defensat que la mozzarella era un formatge més, van fer un front comú i van emprendre mesures sancionadores contra els que bloquejaven aquell menjar tan popular. L’escalada en la tensió va créixer fins a tal punt que els telèfons dels màxims comandaments dels exèrcits, d’un costat i de l’altre, van sonar fins a altes hores de la matinada durant setmanes.
Hi va haver moments que feien pensar que estava a punt d’esclatar un nou conflicte bèl·lic d’abast mundial. Finalment, però, es van poder rubricar uns acords en una conferència internacional en un país neutral que posaven punt final a la crisi de la pizza. El món sencer es va felicitar perquè mai abans s’havia pogut gestionar i resoldre una crisi de magnitud planetària amb tanta rapidesa. Ara tornaven a tenir temps per dedicar-se a la crisi climàtica, la humanitària, la sanitària i tantes altres que feia tants anys que estaven encallades.