Normal

Normal. Encara no tenia 9 anys i possiblement era una de les paraules que més havia sentit a la seva vida. Des de ben petit, des del primer record, que tenia la sensació de no encaixar enlloc. A la llar d’infants, podia visualitzar de forma borrosa com un dia, mentre els altres nens i nenes jugaven amb una taula de llum, ell mirava per la finestra embadalit com queien les gotes de pluja i regalimaven per les fulles de les plantes del jardí. No en va voler saber res d’aquells jocs a les fosques que tant fascinaven a tots els altres. Potser aquell dia va començar tot.

Des de llavors que en totes les escoles que havia anat, havia canviat quatre vegades, no s’integrava amb la resta del grup. Tampoc va tenir millor sort en els extraescolars ni en el cau. No tenia amics, no en sabia fer. Què volia dir allò de fer amics? De més petit, quan sentia algun dels sermons de la mare i el pare s’imaginava que els havia de fer literalment amb fang, amb plastilina o bé amb taps de suro i escuradents… i que si els feia bé acabarien cobrant vida i per fi seria un nen «normal» envoltat d’amics. De forma cada cop menys dissimulada, sentia aquella paraula un dia i un altre en les converses entre els seus progenitors.

El van dur a un psicòleg i després d’uns mesos, a un altre i un any més tard a un altre. Tot es va acabar de complicar quan la mare i el pare es van separar perquè llavors va passar a alternar sessions amb dos de diferents. Ja havia fet els 6 anys i una petita maleta amb rodetes es va convertir en la seva principal companyia. Ara a casa de l’un, ara a casa de l’altre, mentre sentia com es culpaven mútuament d’aquella gran desgràcia que li havia tocat viure: No ser un nen «normal».

Ell tampoc se sentia infeliç. Li agradava jugar en solitari, li encantava fer puzles, construir castells amb peces i muntar-se mons imaginaris que convertien les seves habitacions, la de casa de la mare i la de casa del pare, en una nau espacial o en un vaixell pirata on ell, tot sol, vivia les aventures més emocionants. S’ho passava bé fins que arribava l’hora de sopar i llavors, allà, dia sí i dia també, sentia la cançoneta repetitiva de «els nens han de tenir amics», del «jo a la teva edat…», del «no saps com m’estàs fent patir…» i l’estrella, «tot això és culpa del papa/mama».

Ell havia intentat explicar-se mil vegades però sempre s’estavellava contra la paret del «normal». Quan sortia aquella paraula de la boca de la mare o del pare, per art de màgia, se’ls tapaven les orelles i deixaven d’escoltar-lo. Ell els havia intentat explicar un munt de vegades que no tenia cap necessitat de fer amics, que no era no que no en volgués sinó que senzillament encara no n’havia trobat cap. Els volia dir que per a ell no era un problema allò de no ser «normal» perquè estava bé i que si algú estava malament eren ells perquè no acceptaven que el seu fill no fos com els altres.

Va començar a escriure. Se li va obrir un món nou perquè ja que no l’escoltava ningú podia abocar en algun lloc els seus sentiments. Era com compartir-los amb algú imaginari i amb ell mateix alhora, com posar-se un mirall al davant, mirar-se i sentir-se molt feliç de veure el que veia. Encara no havia fet els nou anys i no havia fet cap dibuix a la seva vida. Es va saltar una etapa que sempre li havia semblat absurda. Que no veien els seus companys de P3, P4, P5 i encara més amunt que aquells gargots mai serien una zebra o un lleó? Només eren gargots. Ell, des del primer moment, que va voler dibuixar lletres. També podien tenir la categoria de guixada al principi, però, posats a dibuixar, l’objectiu era molt menys ambiciós que intentar fer una mascota o un personatge dels dibuixos de moda que tots duien estampats a les seves motxilles i samarretes. Allò tampoc va ser «normal», fet que va obrir tot un món en les interpretacions de psicòlegs, mare, pare i mestres… Quin problema hi havia que sabés escriure abans d’hora i que no hagués volgut fer mai un dibuix? No ho entenia però tampoc l’interessava perquè aquella nau espacial o aquell vaixell pirata que construïa amb una capsa de cartró, un parell de joguines i una enorme quantitat d’imaginació poc temps enrere, ara encara es feien més reals amb un full de paper, un llapis i paraules que sortien del seu interior i que trencaven en mil bocins aquella «normalitat» que mai havia sabut ni volgut fer seva.

Les sessions de psicòlegs es van allargar encara més mentre veia que allò de ser «normal» tampoc acabava de fer feliç ni el pare ni la mare. Si ser «normal» volia dir passar-se el dia treballant, arribar a casa de mal humor, trobar la nevera buida, fer rentadores, estendre la roba, planxar, fer una escombrada i, al final del dia, escarxofar-se en el sofà per quedar hipnotitzat davant de la tele, no hi tenia cap interès.

La mare i el pare no entenien que ell no volia ser com ells. Ell, des del seu primer record, aquella tarda de pluja a la llar d’infants, que no desitjava ser «normal». Li va costar anys forjar aquesta idea però aquella tarda, en algun raconet molt profund del seu petit cervellet, es va encendre un llum tènue i persistent que va anar guanyant intensitat a mesura que es feia més gran.

Ara, a punt de fer els nou anys, ho tenia clar. Encara era un nen i estava molt lluny de saber què faria de la seva vida però la mare i el pare li havien escenificat amb una gran interpretació que desbordava una brutal credibilitat allò que no desitjava de cap de les maneres.

Va decidir avançar-se. Si s’esperava que sortís la paraula «normal» les orelles es tancarien i ja no l’escoltarien. Primer va ser amb el pare i després amb la mare. Quan el van cridar a sopar, cadascú a casa seva, va anar-hi corrents i els ho va deixar anar. Sabia que no era «normal» i començava a pensar que potser mai ho seria, però que si ser «normal» volia dir convertir-se en algú com ells dos, li feia veure molt clar el que NO volia ser de gran.

A partir d’aquell moment tot va canviar. Les sessions de psicòleg van desaparèixer de la seva vida mentre que tant la mare com el pare, cadascú per la seva banda, hi van començar a anar.

Curiosament, poc després, va aparèixer a mig curs una nena que era una mica més gran perquè estava repetint. La van fer seure a l’únic lloc que estava buit, al seu costat. Ella es passava les classes escrivint en una llibreta cosa que no feia ningú, ni tant sols ell. Llavors s’hi va fixar i va veure de reüll que no prenia nota de res del que explicava el mestre sinó que escrivia coses sobre fades, monstres i mons imaginaris…

Finalment ho va aconseguir. Sense fang, ni plastilina ni taps de suro ni escuradents… Finalment va fer la seva primera amiga.