Sorpresa!

Havia estat un any de merda. El pitjor de la seva vida. L’havien degradat en el seu lloc de treball per posar un familiar del cap en el seu lloc; la seva companya de sempre havia fet les maletes i, a sobre, en una caiguda absurda penjant un quadre, es va trencar els lligaments dels dos genolls, cosa que el va obligar a passar pel quiròfan i passar-se els últims mesos caminant amb crosses i fent sessions de rehabilitació que el feien plorar de dolor. Una combinació negra amb què entrar a la dècada dels cinquanta.

Ho tenia decidit, ara que s’acostava la data, no celebraria el seu aniversari. No li venia gens de gust. No tenia ganes de fer res, amb prou feines podia llevar-se i aguantar el tipus durant el dia fins que se n’anava a dormir. Ara, de sobte, perquè feia anys i era una xifra absurdament rodona, estava obligat a somriure i a brindar amb tots els seus amics i coneguts? Doncs no. No ho faria.

Va avisar a tothom que a ningú no se li acudís organitzar-li cap festa sorpresa. Els ho va suplicar. Entenia que volien aixecar-li els ànims però ell estava encara encaixant moltes coses i no s’hi veia amb cor. Potser als cinquanta-u o als cinquanta-dos. Per què havia de ser als cinquanta justos?

Els seus fills havien marxat de casa un any abans que la seva ex. Semblava ben bé un guió perfectament planificat per deixar-lo completament sol de forma abrupta. La seva vida havia fet una frenada en sec. Havia passat de viure en una casa amb un constant moviment de persones, de la bogeria compartida de fer créixer dues criatures, de sentir-se feliç, en definitiva, a sentir com els seus propis plors ressonaven cada nit en la buidor de la seva llar, una buidor que era com a mínim tan gran com la que sentia per dins.

La setmana abans del seu aniversari, per accident, va llegir un missatge intercanviat entre els seus dos fills. Li estaven muntant la festa que ell havia manifestat amb total claredat que no desitjava. Maleïts cinquanta! Es va emprenyar moltíssim i va estar a punt de trucar-los per engegar-los però una vegada i una altra s’estavellava contra el mur que ell mateix havia construït pacientment durant tants anys, la imatge que donava per voler ser el millor pare. No podia, si expressava amb total sinceritat els seus sentiments, sabia que els fallaria. Els faria sentir malament i, de totes les persones que habitaven en el món, només en quedaven dues a qui no volia fallar ni fer sentir malament.

Arribat el dia, i totalment a contracor, va agafar les seves crosses i va pujar al cotxe, feia ben poc que podia començar a conduir, per dirigir-se al punt de trobada obeint les instruccions que havia rebut amb forma d’excusa maldestra per anar a la seva festa sorpresa d’aniversari.

Conduïa capficat pel centre de la ciutat, l’havia de travessar de punta a punta, no podien haver buscat un lloc més a prop de casa? Va intentar assajar la seva reacció davant de la suposada sorpresa. Confiava que almenys haguessin tingut l’encert de no convidar la seva ex. Això sí que era un cop baix que no es veia amb cor d’afrontar. Fingiria, saludaria, somriuria i esperaria amb tota la paciència possible que passessin les hores fins que hagués marxat tothom. Tampoc tenia gaire alternatives…

Estava submergit en tots aquests pensaments quan se li va creuar un camionet petit que anava carregat amb caixes d’ampolles de cervesa. Ell havia passat en àmbar i l’altre s’havia posat en marxa quan el semàfor vermell dels vianants es va encendre sense esperar que el verd pels vehicles s’il·luminés.

Va encastar el seu cotxe contra el lateral del camionet i el va fer bolcar. Va sentir com darrere seu xocaven en cadena diversos vehicles i va veure davant seu com centenars d’ampolles de vidre s’estimbaven contra el terra deixant un mar de cervesa a sobre de l’asfalt.

Per sort ningú no es va fer mal i va resultar que el conductor del camionet va assumir la seva part de responsabilitat cosa que el va empènyer a fer el mateix per tal de repartir-se les culpes. Es van entendre de seguida. La policia va trigar en arribar per l’embús de trànsit d’enormes magnituds que havien provocat.

El primer que van fer va ser fer-los la prova d’alcoholèmia, tots dos van donar negatiu. Llavors va començar l’operatiu per desfer el sidral que s’havia muntat al centre de la ciutat. Els agents ja els van dir que trigarien hores a sortir d’allà, que ja es podien armar de paciència. Ell, en sentir allò, es va haver de reprimir per no fer-li un petó als morros a aquell sorrut uniformat.

Es va girar i va veure com el conductor del camionet li oferia una de les ampolles que havien sobreviscut a l’accident . Li va explicar que ja no podria distribuir aquella partida i que si anava per llarg tornar a casa, almenys es podien donar el gust.

Llavors ell li va confessar que era el dia del seu aniversari, que en feia cinquanta i que no se li acudia una millor manera de celebrar-ho. El conductor del camionet s’ho va pensar i va començar a distribuir les cerveses que no s’havien trencat entre totes les persones que s’havien quedat atrapades en l’accident.

Va ser qüestió d’instants que ell es va veure brindant amb desconeguts que se’l miraven sense veure la compassió en els ulls, al contrari, només hi veia alegria. Ell somreia, sense fingir, entomant totes les felicitacions. Hi va haver una senyora gran que venia de comprar que li va fer un petit regalet. Algú va treure una barra de pa amb un parell de llapis de fusta encesos perquè bufés les “espelmes” i tothom, inclosos els policies, li van cantar l’ “aniversari feliç” mentre esperaven que les grues que s’obrissin pas per endur-se tots els vehicles implicats en aquell aparatós accident.

No va sentir cap de les desenes de trucades que va rebre dels seus fills. Es va passar la tarda sencera amb tota aquells amics sobrevinguts, improvisats, però que li van donar la millor festa d’aniversari que es podia imaginar. Ho va repetir tantes vegades… En el moment d’acomiadar-se, van crear un grup de whatsapp per organitzar futures trobades. La màgia que havia aflorat en un escenari tan antipàtic com el d’un accident de trànsit múltiple i la seva conseqüent congestió no es podia deixar perdre.

Ho va haver d’explicar moltes vegades als seus fills perquè ho entenguessin. Va detectar diversos intercanvis de mirades de preocupació entre ells, però al final van pesar més les seves paraules: Sentia molt no haver pogut anar a la festa que ells li havien organitzat d’amagat, però havia viscut la millor festa sorpresa.