Tatuatge

Va dir prou. Ho tenia decidit. S’havien acabat els anys de delinqüència. Havia crescut al carrer i qui li va fer de família va ser la banda. Un grup de nens que des de ben petits robaven carteres i que es van anar fent grans al mateix temps que els seus delictes.

Ja havia perdut el compte de les vegades que havia estat davant d’un jutge, tampoc recordava quantes nits de calabós acumulava a la seva esquena però el que tenia molt present era el primer cop que va entrar a la presó. Va ser uns dies després d’haver fet els divuit, semblava fet expressament. Les pallisses, els atracaments, el tràfic de drogues, les amenaces i la violència entre bandes eren unes credencials amb poca presència quan es va veure envoltat d’assassins, violadors i personatges que, sense saber què havien fet, amb una mirada, ni una paraula, el deixaven glaçat per dins. Aquells barrots eren diferents dels que havia vist fins aleshores, allà va viure, per primera vegada, la por que havia vist en els ulls de les seves víctimes.

En sortir, van ser poques setmanes, es va refugiar a casa. S’hi va quedar tancat uns dies, no contestava les trucades ni els missatges dels companys de la banda. Va sentir vergonya quan va veure que la seva mare li tenia por. La pobra dona intentava dissimular i feia aquella mena de somriure forçat, gairebé imperceptible, que li accentuava les arrugues prematures de la cara fruit del llarg historial de disgustos que li havia donat el seu fill des de petit. Acceptava que alguna cosa hauria fet malament com a mare, però va arribar un punt que va aprendre a distanciar-se’n per una qüestió de supervivència.

Ell ho tenia clar, era molt jove i tenia molta vida per davant. Quan es va veure amb ànims, va trucar el cap de la banda i va acordar tenir-hi una reunió per a la setmana següent. Els dies a casa cada cop es van fer menys llargs i sentia que la seva mare estava més relaxada i més propera. Van començar a parlar com no ho havien fet mai i es van obrir l’un a l’altre amb una màgica complicitat que deixaven molt lluny la vida de no feia ni un mes.

Es va presentar davant del cap de la banda. Els seus “germans” li havien muntat com una festa sorpresa per donar-li la benvinguda després del seu pas per la presó. Ell va mirar d’aguantar el tipus fins que el van cridar al despatx.

Curiosament els nervis que li entretallaven la respiració es van esvair quan, per fi, va estar cara a cara amb el cap. Li va deixar anar de cop, sense preàmbuls ni eufemismes. El cap va mantenir un silenci que es va fer etern fins que va acceptar la seva renúncia.

Va somriure i li va dir que només li demanava una cosa per deixar-lo marxar. S’havia de treure el tatuatge amb el símbol de la banda. Abans que ell acceptés, el cap li va dir que no se l’havia d’esborrar com feien en algunes clíniques privades. Això seria com enterrar amb vergonya un passat del que no se n’havia d’oblidar mai. Eren una banda de delinqüents, però tenien uns codis d’honor interns molt clars i treure’s del braç aquell tigre en posició d’atac que lluïen ell i tots els seus companys era una ofensa que mai de la vida li podrien perdonar.

El va deixar marxar i li va dir que rebria instruccions en pocs dies. La trucada no es va fer esperar i el van convocar en un local petitó del casc antic de la ciutat. Quan va arribar, la persiana metàl·lica estava mig baixada però just abans que truqués al timbre es va pujar sobtadament i un home enorme li va donar la benvinguda amb un somriure i cap paraula.

Ell va saludar i va intentar establir-hi una mínima conversa per tal d’apropar-s’hi però aquell individu es va limitar a fer-li un gest per demanar-li que l’acompanyés. Van anar cap al fons del local mentre sentia que a la seva esquena algú havia tornat a baixar la persiana metàl·lica. Els seus sentits de delinqüent es van posar en màxima alerta. Va explorar amb la mirada buscant alguna manera de fugir mentre feia el curt trajecte fins a la rebotiga.

El va fer seure en una mena de butaca i li va arremangar el braç. Aquell home enorme es va posar uns guants de làtex i amb molta cura va agafar una màquina de tatuatges i es va posar a treballar. Llavors ell ho va entendre. En lloc d’esborrar el tatuatge n’hi faria un de nou. Si al final tot quedava en allò, potser tampoc era una mala solució, va pensar. El codi d’honor de la banda encara el sentia seu i creia que era una forma elegant de marxar-ne sense repudiar la família amb qui més temps havia compartit a la seva vida. Es va deixar fer i ja no va dir res més. Tenia clar que aquell home sinistre no diria res i es limitaria a complir amb l’encàrrec que li havien fet.

Quan va acabar, va sentir com la persiana metàl·lica feia el soroll d’obrir-se però no va arribar a veure ningú més. Va sortir al carrer i en girar-se per acomiadar-se del tatuador es va topar amb la persiana que es tancava de cop.

Va esperar-se a arribar a casa per fer un cop d’ull al seu nou tatuatge. Li feia una mica de mal i li havia posat un plàstic a sobre amb una vena per si sagnava una mica. Llavors ho va veure: Li havia dibuixat una serp que s’enroscava amb força al voltant del tigre i li mossegava el llom. La cara de ràbia del felí en posició d’atac semblava haver-se convertit en una expressió de dolor terrible. Va entendre el missatge i li va semblar, fins i tot, una mica poètic.

Se sentia esgotat. Aquell dia va decidir no sopar i es va posar a dormir. Durant la nit va tenir tot de malsons on sempre hi apareixia aquella maleïda serp. De matinada, es va despertar cridant i suat. Va anar al lavabo per refrescar-se la cara i mirant-se al mirall li va semblar que el dibuix de la serp s’havia fet com una mica més gran. No li va donar cap importància i se’n va tornar al llit.

L’endemà al matí, després d’haver tingut una nit terrible, va mirar-se de nou el tatuatge i la sorpresa va ser que la serp encara s’havia fet més gran. Ja no només s’enroscava en el cos del tigre si no que la cua d’aquell rèptil s’allargava, li baixava pel braç i li arribava gairebé fins el colze. No entenia res i va trucar el seu excap per demanar-li explicacions. No va contestar.

No es trobava bé i va esquivar com va poder la seva mare per tancar-se de nou a l’habitació. Va pensar que era tot fruit de la mala nit que havia passat, que li feia veure coses que no eren. Es va posar a mirar el mòbil per distreure una mica el cap i en poc temps es va quedar profundament adormit. Finalment el seu cos es rendia al son i descansava.

Quan es va despertar, el primer que va fer va ser arremangar-se. Li va sortir un crit de pànic quan va veure les aspres escates de la serp com li envoltaven el tors tenyint-li del color blavós del tatuatge les costelles i el pit.

La seva mare va començar a donar cops a la porta i ell va tenir prou feina per convèncer-la que estava bé, que no es preocupés, que només havia tingut un altre malson.

Es va despullar del tot i es va estirar tancant els ulls intentant relaxar-se. S’estava tornant boig? Tenia al·lucinacions? No tenia ni idea de què li estava passant però la serp estava creixent per moments.

Suava, el cor li bategava a tota velocitat i el cervell li bombardejava el cap amb tota mena de pensaments. Quan va aconseguir dominar una mica els nervis, convençut que patia alguna mena de deliri, va reunir totes les forces per tornar a posar-se davant del mirall. El cap de la serp li arribava al coll i amb la boca ben oberta amenaçava amb mossegar-lo mentre la cua se li enroscava per la cames des dels peus.

L’autòpsia no va aclarir les circumstàncies de la seva mort. En la declaració, la mare va explicar que només sentia el seu fill cridar dient alguna cosa sobre una serp però que, quan va sentir que callava finalment, es va espantar tant que esbotzar la porta i ja se’l va trobar estès a terra sense vida i completament despullat. L’única cosa estranya que va veure i que els forenses tampoc van saber explicar va ser que tenia tota la pell, des dels peus fins al pit, tenyida d’un color blavós i quatre ferides molt petites al coll com si fossin uns ullals.