Una rosa

Ja feia més d’una setmana, havia calculat més o menys, que estava ingressada a l’hospital. No tenia gens clar què havia passat. Només aconseguia reproduir algunes imatges confoses que formaven una cadena de records inconnexos. Volia preguntar als metges i a les infermeres, però el seu cos vell no obeïa ni per obrir la boca.

Ella, que havia estat una dona d’èxit en un món d’homes gràcies al seu caràcter fort, que havia aconseguit des de ben petita que tothom al seu voltant respongués a les seves ordres sense qüestionar ni una coma, ara es trobava incapaç de moure ni un dit. Era el seu cos qui es rebel·lava contra ella mateixa.

En tot el temps que portava estirada en aquell llit i connectada a aquelles màquines no havia entrat ningú a l’habitació que no vestís una bata blanca. Per això li va semblar molt estrany que, uns dies després d’estar ingressada, un matí obrís els ulls, l’única part del seu cos que encara es mantenia fidel al seu cervell, i es trobés aquella preciosa rosa a la tauleta del costat del seu llit. Qui podia haver tingut un detall tan bonic?

Que estava sola no era nou, ja feia anys que l’imbècil del seu marit havia mort, el millor regal que li havia fet mai. Ni joies, ni vestits, ni sopars als millor restaurants, podia dir amb totes les lletres que havia estat una vídua feliç.

I els fills? Els fills ja feia anys que feien la seva. Li havien demostrat una vegada i una altra que podia esperar ben poc d’ells. Eren uns egoistes. Potser els havia malcriat i quan es van fer grans, a l’hora de prendre les decisions importants de la seva vida, mai van voler escoltar-la.

El gran, era un sentimental, un figa tova, que es deixava entabanar pel primer o la primera que passava. Així li havia anat, divorciat dues vegades i col·leccionant genials idees que acabaven en fracassos professionals. Cada cop que intentava ajudar-lo a meditar què li convenia més, ell es tancava en banda i s’acabaven discutint. Llavors s’estaven uns mesos sense parlar-se fins que apareixia de nou com un gosset abandonat. Poc abans de l’atac que l’havia deixat a l’hospital sense poder-se moure, s’havien dit per telefon paraules molt gruixudes. Potser, amb aquella rosa, estava fent un primer pas per demanar-li perdó. Sempre acabava tornant.

Amb el petit era una altra cosa. S’havia de reconèixer que no li anava gens malament. Es guanyava molt bé la vida i tenia parella des de feia molts anys, però justament aquest era el problema. Quan encara estudiava a la universitat, va aparèixer un dia a casa amb ell i li va donar la terrible notícia. No oblidarà mai aquelles paraules: -Mama, et presento el meu nòvio.

El disgust va ser enorme. En un instant es va carregar tot el que ella, perquè l’inútil del seu marit no havia pintat mai res en l’educació dels nens, havia construït durant tants anys. Va ser un terratrèmol de primera magnitud que devastar la relació entre mare i fill.

Amb el temps, va començar a trucar-la per felicitar-la per l’aniversari i per nadal, però poca cosa més. Ella mai va voler posar els peus en aquella casa plena de vici i ell va decidir girar-li l’esquena. Potser ara li havia enviat aquella bonica rosa, potser tenia mala consciència i no sabia com demanar-li perdó. Potser havia arribat l’hora de passar pàgina. Si ell feia el primer pas, potser ella, en sortir de l’hospital, afluixaria també una mica. La rosa, va pensar, era un bon punt de partida.

D’amics en tenia, n’havia tingut més aviat… Passats els vuitanta o eren morts o ja feia segles que els havia perdut la pista. Entre els pocs que devien continuar vius, n’hi havia uns amb qui s’hi havia emprenyat feia anys, amb uns altres senzillament s’havien deixat de trucar i, per últim, hi havia la colla del «Remigio», un grupet de iaies com ella que es trobaven un cop per setmana per fer una partideta a aquell joc de cartes tan entretingut. Però ja feia una eternitat que havia deixat d’anar-hi perquè estava cansada de perdre. Sempre sortia amb la sensació que li havien fet trampes. Potser a alguna d’aquelles persones, que feia temps havien estat bones amigues, li havia arribat la notícia de la seva situació i havia tingut un petit detall amb ella.

El sol del matí entrava per la finestra i convertia el vermell intens d’aquella rosa en molt més que una flor. Li donava vida. Obrir els ulls i veure-la, la feia sentir bé, amb forces per recuperar-se. Fos qui fos qui l’havia enviat, no sabia com li estava d’agraïda. Trencava totalment el blanc polar de l’hospital. Cada cop que s’obria la porta de la seva habitació, es posava nerviosa imaginant qui podia ser. Al final tot quedava en la decepció de veure el personal mèdic entrant i sortint. De tant en tant, hi havia qui li deia alguna cosa sense esperar cap resposta. Ella ho intentava però el seu esforç titànic quedava en un imperceptible moviment de parpelles. Quan marxaven, els seus ulls tornaven a la seva estimada rosa. Amb ella no feia falta parlar i la seva presència li recordava que hi havia algú allà fora que pensava en ella.

En el fons, aquella floreta, ja tallada, sense aspirar a res més que mantenir els pètals ben vermells uns dies més, no era tan diferent a ella. Quant de temps li devia quedar? Es marcia per moments. La vida se li apagava i allà estava, sola, esperant que arribés l’hora.

El que potser no era conscient aquella senzilla rosa, era el significat que representava per a ella. Algú es recordava d’ella. Algú la tenia present. Algú li deia, sense paraules, que l’estimava, li enviava un missatge de vida. Tancava els ulls i podia sentir el seu perfum tot i tenir uns tubs enganxats als forats del nas. Ella, que ho havia tingut tot, ara se sentia feliç de tenir un tresor tan senzill com preuat com aquella rosa.

Sí, només per aquella rosa s’havia de refer. En sortir de l’hospital faria totes les trucades per descobrir qui li havia enviat aquella rosa si no apareixia abans. De pas, amb l’excusa de la flor, parlaria amb el seu fill gran i li diria que potser no havia fet tan malament les coses, que era un bon home i que això, a dia d’avui, no és fàcil de trobar. Que no es preocupés si ell no li havia enviat la rosa, però que ja n’hi havia prou d’estar emprenyats.

Amb el petit, potser trencar el gel seria complicat a l’inici, però tenia clar que li diria que volia anar a sopar a casa seva i conèixer, de debò, el seu company. Que si feia tants anys que s’aguantaven, potser volia dir que se l’estimava encara que a ella li costés d’acceptar aquell calb barbut com a jove. I si ell no havia enviat la rosa, no passava res, volia encarar la recta final de la seva vida amb pau i aquells dies a l’hospital li havien servit per a adonar-se’n.

També trucaria els amics i les amigues, és clar, tornaria a les partides de «Remigio» i deixaria de patir si li feien trampes o no. Potser era ella que no en sabia prou. Trobava a faltar aquelles tardes de xerrar de tot i de res, d’arreglar el món o de comentar com de guapa havia sortit per la tele la presentadora del programa de la tarda.

Somreia mirant fixament la rosa. De sobte, es va obrir la porta. Van entrar dos sanitaris i van dir: «Mira. Deu ser aquesta. Quin desastre, mira que equivocar-nos d’habitació». Van agafar la flor i se la van emportar.