El meu drac

El meu drac no era el de Sant Jordi però també va morir un 23 d’abril, ara fa justament 23 anys. No era verd, ni es menjava les persones però sí que era màgic. Era capaç de ser un monstre terrible davant l’amenaça i, en pocs segons, transformar-se en l’ésser més tendre.

Vaig créixer amb el meu drac. Amb ell vaig fer viatges a països estranys i també vaig viure moltes aventures. Amb ell vaig riure, vaig plorar i també ens vam enfadar un munt de vegades. El meu drac tenia el poder d’aturar el món, de fer grans les coses petites i de fer petites les angoixes enormes que afloraven dins meu quan era un nen que tenia pressa per fer-se gran.

Hi havia dies que el meu drac arribava malferit després d’una nova batalla amb qualsevol cavaller que se les volia donar d’heroi, però sempre es guardava un polsim d’energia per jugar, per tenir una bona conversa o bé per deixar-me anar una de les seves bufades de foc perquè havia tornat de l’escola amb una nota de la mestra explicant que m’havien castigat per qualsevol fotesa de criatures.

Tinc un llibre vell, gruixut i ple dels records que vaig viure durant els 20 anys i mig que vaig compartir amb el meu drac. No el vaig escollir jo ni ell em va escollir a mi però està clar que si hagués pogut triar només podria ser ell el meu drac, encara que sabés amb antelació que tindríem tant poc temps.

El meu drac també s’equivocava i, fins i tot, com a bon monstre, de vegades podia arribar a fer por. Personalment, però, amb els anys, vaig aprendre que ni els seus ullals eren tan grans i que, quan treia foc pels queixals, les flames que sortien de la seva boca eren tan espectaculars com inofensives.

Cada Sant Jordi, com avui, em passava el dia cantant en veu baixa aquella cançó infantil del “drac màgic que vivia al fons del mar”. Era una mica trista. Tenia por de fer-me gran, de deixar de ser un nen i acabar abandonant el meu drac. Ara bé, posats a triar, em semblava molt més bonic que aquella tragèdia que explicaven els llibres infantils on sortia un drac terrible que moria en mans d’un cavaller valerós per rescatar la princesa de les seves urpes.

Vaig anar creixent i el meu drac seguia allà i jo també. Amb el temps, si una cosa va caure en l’oblit va ser la cançó que presagiava la nostra separació. Jo vaig començar a descobrir la vida més enllà del seu escalf i la vaig gaudir moltíssim. Ell també va fer la seva però sempre que ens retrobàvem el rellotge s’aturava mentre ens posàvem al dia de tot el que havíem viscut pel nostre compte. El meu drac va tornar a fer màgia i es va saber transformar una vegada més. Seguia sent ell però ara, a més, amb la distància que imposava la meva joventut, encara el sentia més a prop. Es va convertir en un dels meus millors amics, el meu confident, el meu còmplice…

Hi ha dos moments que crec que seran dels últims en esborrar-se si la vellesa s’acarnissa amb el meu cervell. Un va ser el dia que, per accident, la vaig fer molt grossa. Em vaig quedar bloquejat pel que havia passat i, sobretot, pel que hagués pogut arribar a passar. No sabia ni per on començar per arreglar una situació que em desbordava completament. Llavors va aparèixer ell. El meu drac sí que era un heroi i no aquell Sant Jordi dels contes. En un no res tot s’havia resolt gràcies a la seva màgia. Llavors jo ja no era un nen i, en més d’una ocasió, havia qüestionat els poders del meu drac. Des d’aquell dia, però, mai més en vaig dubtar. De tornada cap a casa, encara em va enlluernar amb un toc més de màgia. Jo estava convençut que un cop arreglat tot, m’escopiria les boles de foc més potents perquè no li faltaven raons per estar emprenyat amb mi. En canvi, es va limitar a mirar-me de cua d’ull i preguntar-me: “Estàs bé?” Aquelles dues paraules em van acabar de desmuntar perquè ja feia massa estona que per dins em regirava el fet de pensar que tot plegat hauria pogut acabar sent una tragèdia. Va afegir: “Veig que no cal que et digui res més” i em va donar una abraçada que crec que em va deixar els seus braços marcats a l’esquena.

El segon moment va ser el dia que vaig assolir un dels èxits més grans de la meva vida. Vaig arribar a casa orgullós i eufòric i quan el vaig veure vaig ser jo qui gairebé el va ofegar amb una abraçada. Li vaig donar les gràcies perquè estava convençut que ell havia estat una peça fonamental per aconseguir-ho. El meu drac se’m va quedar mirant fixament i amb llàgrimes als ulls em va dir: “T’estimo”. Un cop més dues paraules carregades de màgia que se’m van quedar gravades al cor. Al meu drac li costava molt expressar els seus sentiments. Sempre trobava la manera de fer-se entendre però, que jo recordi, crec que va ser l’única vegada que va exterioritzar-los d’una forma tan clara i senzilla. Així era el meu drac.

Tres anys més tard, justament per Sant Jordi, el meu drac va morir. No hi va haver un cavaller, ni una princesa ni va sortir cap rosa de dins seu. Senzillament, la vida va ser tan capritxosa d’acabar-se justament aquell dia. Des de llavors que tots els 23 d’abril els visc diferent. No puc deixar de pensar en tots els grans moments que s’ha perdut, que no hem pogut compartir. Llavors el cor se m’estreny fins a sentir que em costa respirar. És en aquest instant quan recupero tot l’aire amb gran somriure. Una de les últimes coses que em va ensenyar és que si el trobo a faltar és perquè el que vam viure va ser el conte més bonic.