Havia arribat el fred i va aparèixer un home dormint al gran portal de l’edifici on vivien. Ell anava tard a la feina i abans encara havia de passar per l’escola a deixar els seus dos fills. Gairebé ensopega amb l’indigent en sortir però la fortor que desprenia el va advertir i ho va poder evitar just abans d’acabar per terra.
A dins del cotxe, els dos petits el van cosir a preguntes. Era com una aventura per a ells. Qui era aquell home? Què hi feia dormint allà a terra, a peu de carrer, envoltat de cartrons? I el gosset? Aquella preciositat que jeia al costat de l’home i que no havia deixat de remenar la cua en tot moment segur que es moria de ganes de jugar amb ells quan tornessin de l’escola.
Ell va buscar la manera d’explicar-los amb la màxima dolçor que la presència d’aquell home a la porta de casa només els podia portar problemes. Que li sabia molt de greu que no tingués casa però que allà no era lloc per dormir i que no se’ls acudís apropar-se al gos perquè segur que estava ple de puces i de paparres.
Els nens no van quedar massa convençuts amb les explicacions del papa i va ser el primer que li van explicar a la mama quan els va anar a buscar a l’escola per la tarda. S’havien passat el dia imaginant-se la història d’aquell home. Estaven convençuts que era un pirata i que el seu vaixell havia naufragat just a la platja de la ciutat on vivien. La seva tripulació o bé s’havia ofegat al mar o potser havia desaparegut enlluernada pel fet de trepitjar terra ferma després de tants mesos navegant. Pobre capità. S’havia quedat tan sol. Sort en tenia del gosset.
Quan van tornar a casa no hi era. No hi havia ni un cartró per terra. La mare va creure que s’ho havien imaginat tot fins que a l’hora de sopar el pare li va explicar que quasi havia ensopegat amb l’indigent.
L’endemà al matí es va repetir la situació i els dies següents també. Cosa que va provocar una reunió de veïns perquè no volien tenir ningú dormint a la porta de casa. Coincidien que era una situació incòmoda i molt desagradable. Els sabia molt de greu que hi hagués persones vivint en la misèria però la solució no havia de sortir de la comunitat d’aquell edifici, per això hi havia l’administració, no?
Després de la trobada, la mare i el pare van continuar la conversa al pis. Els nens, que no podien dormir, van sentir com ell trucava la policia perquè fes marxar el capità i el seu gosset. Això sí que no. No s’ho van pensar dues vegades i, sense fer cap soroll, van agafar les claus de casa i es van escapar amb pijama per anar a avisar aquell home.
Feia pudor, sí. Però de seguida se’n van oblidar. El gosset era un amor. De seguida se’ls va tirar als braços en busca d’una carícia. El capità, en un primer moment, es va mostrar sorprès i distant. Estava dormint tranquil·lament i de sobte aquells dos nens en pijama l’havien despertat amb tot de preguntes i l’avís que la policia era de camí.
L’home va agafar al vol el fet que li diguessin capità. Feia tant de temps que no parlava amb cap persona que va decidir seguir-los el joc a aquelles criatures. Els va dir que el vaixell no s’havia enfonsat, s’havia espatllat i que es passava el dia intentant arreglar-lo. Era la seva casa però mentre no la tingués reparada havia de dormir on pogués. Els va explicar que s’havia gastat tots els estalvis en un hotel fins que es va quedar sense ni un cèntim i el vaixell encara estava a mig arreglar. Els va donar les gràcies per avisar-lo, va agafar les seves coses i va desaparèixer.
Els nens van convertir la tristesa en ràbia en el temps que durava el viatge d’ascensor fins a casa. Van entrar de puntetes i van anar directes cap a l’habitació per por de ser descoberts.
L’endemà al matí, per primer cop en uns dies, l’escena de l’indigent no hi era. El pare no deixava de sorprendre’s per la casualitat que just la nit que havia trucat la policia aquell mort de gana hagués desaparegut. Els agents s’havien mostrat força emprenyats quan van trucar a la porta casa. Els nens just havien tornat a casa uns minuts abans i havien sentit tota la conversa.
La nit següent, com si d’una nova aventura es tractés, els dos petits van decidir baixar en pijama al carrer en busca del capità i el seu gosset. La llum de la lluna gairebé plena ho il·luminava tot. Ells, però, per sentir-se una mica més exploradors, a més de les claus de casa, havien agafat dues llanternes. El van trobar de seguida dormint en un banc al parc de just al davant de casa. El van despertar i ell, com si d’un joc es tractés, va reprendre el relat d’aquella vida fabulada de pirata que aquelles precioses criatures li atribuïen. Es van quedar xerrant fins ben entrada la matinada quan el capità els va dir que havien de tornar a casa si no volien ficar-se ells i ficar-lo a ell en problemes. Li van fer cas amb la condició que el dia següent poguessin baixar un moment només a dir-li bona nit.
L’endemà van aparèixer amb les seves guardioles, una jaqueta del papa i una manta. El capità es va quedar de pedra. El gest era molt bonic però aquelles trobades s’havien d’acabar d’alguna manera perquè més a la curta que a la llarga els pares, la policia i tots aquells que d’alguna manera l’havien deixat al marge de tot se li tirarien a sobre per mantenir-lo apartat com sempre.
Just va encetar la conversa del que havia de ser un comiat quan van aparèixer els pares al parc. Ell estava fora de control. Ella l’agafava amb força per evitar que se li llancés a sobre per clavar-li una pallissa mentre els seus fills s’interposaven desafiant-lo amb l’enorme poder de la seva petitesa. El pare no entenia res. Feia el que creia que havia de fer i els seus més estimats li estaven plantant cara.
Les llàgrimes dels nens, l’abraçada d’ella i les súpliques del capità van acabar de frenar de l’impuls de trucar la policia. Va acceptar de parlar-hi. Els nens van ser molt hàbils quan li van deixar anar que els problemes s’havien d’arreglar parlant i mai a bufetades. Quantes vegades els hauria deixat anar aquella cançoneta que ara ell, en un instant, hi havia passat gairebé per sobre?
Va ser una conversa no gaire llarga. El pare es va treure la cartera per donar-li uns bitllets a canvi de la seva desaparició però, de nou, la família se’l va quedar mirant amb un gest de desaprovació. La mare li va oferir menjar calent i que, si volia, podia pujar un moment a dutxar-se amb aigua calenta. Els nens es van posar a aplaudir amb els ulls il·luminats per aquell gir heroic que deixava el pare definitivament fora de joc.
El capità va somriure i va preguntar si realment no era un problema. L’últim que volia era ser un motiu de conflicte en una família tan bonica com aquella. El silenci posterior va senyalar inquisitorialment el pare que no va tenir cap més remei que fer un gest d’aprovació i murmurar amb el mínim de síl·labes que no tenia cap inconvenient en obrir-li les portes de casa seva.
Van anar tots cinc cap al pis mentre bona part dels veïns havien estat testimonis des dels seus balcons d’aquella incomprensible situació.
El capità es va tancar al lavabo durant gairebé dues hores. Mentrestant els nens van estar jugant amb el gosset al menjador. Era molt intel·ligent i feia riure aquelles dues criatures com si, entre cadells, hi hagués una connexió especial.
El pare, assegut al sofà, mirava fixament la paret amb una copa de vi a la mà. La mare, que el coneixia molt bé, va deixar-lo que ell, tot sol, acabés de pair aquella situació.
Quan va sonar la porta del lavabo obrint-se, la família sencera i el gosset es van girar expectants. La visió que va aparèixer els va deixar petrificats a tots. El capità s’havia afaitat l’espessa i llarga barba i la cara que s’amagava sota tant de pèl era gairebé idèntica a la del pare. La semblança en les faccions els podia fer passar per germans quasi bessons.