El guardià

Va obrir la bústia i es va trobar amb aquella carta que l’informava que havia superat totes les proves d’admissió i que en els pròxims dies rebria una trucada per incorporar-se als serveis de seguretat del país.

Era el dia més feliç de la seva vida. No podia sentir-se més orgullós. Havia lluitat molt, s’hi havia deixat la pell. Havia estudiat com no ho havia fet a la vida, sortia a córrer cada dia quan encara no havia sortit el sol i havia invertit totes les hores possibles per guanyar-se el lloc. Durant tots aquells mesos es va entregar a aquells exàmens que li marcarien la vida. Va arribar a sentir que el seu cos arribava al límit, físicament i mentalment, fins i tot, el deliri de l’esgotament li va fer plantejar rendir-se. Però finalment va resistir, convençut que aquell era el camí cap a on volia conduir la seva vida.

Ara que ho havia aconseguit, sentia que volava. La família i els amics el felicitaven. El posaven com a exemple. Una persona que tenia clar el seu somni i que ho havia donat tot per fer-lo realitat. Ningú millor que ell ho sabia. Ara, es mirava al mirall i se sentia orgullós de veure aquell somriure incontrolable que se li dibuixava a la cara. Sí, ho havia aconseguit. Després de tant de temps, començaria una nova etapa amb nous reptes pels que feia anys que sospirava.

Després d’uns mesos de formació, va arribar l’hora de la veritat, passar a l’acció. Que es preparessin els dolents que estava a punt de sortir al carrer un autèntic defensor de la llei i les institucions.

Tota aquella èpica es va trencar en mil bocins quan el seu cap li va notificar la seva primera missió: Vigilar l’accés principal de la seu del govern. És a dir, passar-se tota la jornada de peu a la porta del palau, faci fred, faci calor, plogui o nevi, completament immòbil. Si no hi havia cap motiu d’alerta, només estava autoritzat per bellugar un braç per fer la salutació protocol·lària a les autoritats que entraven o sortien.

De totes les tasques que s’havia imaginat fer, aquella era de les poques que ni s’havia plantejat. Va respirar fons, ho va entomar i va tornar a casa enfonsat. L’endemà al matí, mentre es posava l’uniforme, es va adonar que l’amarg regust de la decepció s’havia acomodat dins seu. Quina merda més enorme. Com es podien rebentar tantes il·lusions en poc més d’un minut?

No havia gosat explicar-ho a ningú. Li feia vergonya. Després de tantes felicitacions i de tanta admiració abocada sobre ell, s’havia de veure fent l’estàtua o el maniquí, que era com entre els companys de la policia havien batejat la feina que ningú del cos desitjava i que li havia estat encomanada justament a ell.

La primera setmana es va fer eterna. Cada dia les hores avançaven mandrosament mentre ell es mantenia dempeus passejant la mirada d’un costat a l’altre de la plaça del davant del palau del govern. L’alegria que sentia quan per fi era l’hora de plegar i tornava a casa es convertia en depressió l’endemà quan sonava el despertador que li recordava amb crueltat que l’esperava una nova jornada de no fer res, RES!

Les explicacions que ell mateix havia buscat per aguantar ja no li servien. La decepció no podia ser més gran. Tantes hores quiet i en silenci donaven per pensar moltíssim. Si no hagués tingut tantes il·lusions, si no hagués invertit tants esforços, no estaria tan enfonsat en aquell moment. Havia fet moltes feines i feinetes gens qualificades, de pura supervivència, però s’ho havia pres donant-hi el valor exacte, és a dir, invertir un temps de la seva vida a canvi de diners, com una transacció comercial qualsevol. Cap implicació emocional i, fins i tot, s’ho havia passat bé amb els companys que, en alguna ocasió, van creuar la frontera i es van convertir en amics. La seva situació en el present era del tot diferent perquè per a ell ser policia sempre havia estat un somni, un ideal. Volia patrullar per la ciutat, enxampar un lladre robant a una velleta i tornar-li la bossa amb un somriure d’orella a orella. Volia entrar en un pis on uns narcotraficants venien drogues als joves del barri més marginal de la ciutat, volia aparèixer en resposta als crits d’una persona que demanava ajuda, fos pel motiu que fos. Sentia que estava fet per tantes coses que anaven associades amb l’uniforme, però en cap cas estava preparat per passar-se hores fent l’estaquirot. Això sí que no.

Cada dia, quan es començava a fer fosc, apareixia un home d’avançada edat que empenyia un carretó de supermercat ple de ferralla, andròmines i deixalles que havia arreplegat d’algun contenidor i que creia que li podien servir per guanyar-se alguns diners per seguir trampejant amb la vida de sensellar. Es plantava al mig de la plaça, es baixava els pantalons per mostrar el cul de cara al palau, deixava anar un renec i desapareixia pel barri antic.

El primer dia, ell va fer un informe i tot un seguit de propostes d’actuació. No es podien permetre faltes de respecte a les institucions com aquella. No va rebre mai cap resposta per part del seus superiors.

Passat un mes d’estar plantat allà, com un dels tarongers que guarnien el pati interior del palau, va deixar d’esperar cap ordre dels seus comandaments superiors. La decepció s’havia convertit en un precipici infinit per on queia. Des de feia pocs dies, simplement havia deixat de fer esforços inútils per intentar agafar-se a una branca i acabar amb aquella precipitació al buit.

Va ser en aquell moment quan va començar a parar atenció a les malediccions que deixava anar aquell home cada vespre quan desafiava el poder amb les seves natges. Cada dia era diferent. Mai era la mateixa. Sempre combinava la denúncia i l’humor a parts iguals i el resultat eren unes sentències enginyoses i iròniques que disparaven amb encert contra les decisions arbitràries dels que manaven i que feien deambular el país sense cap direcció, fent cercles sobre un discurs de «no s’hi pot fer res», «la crisi és de magnituds globals» i traslladant totes les responsabilitats tan lluny com fos possible.

Ell va tenir clar que no havia de fer massa quilòmetres per trobar qui havia decidit condemnar-lo a fer l’estàtua durant vuit hores cada dia. No eren ni tan sols els del govern a qui saludava quan entraven al palau, encara estaven més a prop. Sí, si es posava a buscar culpables sempre en podria trobar a tots els nivells i podria arribar a la idea més general possible que podria comprimir en el concepte d’ «humanitat». Però no, qui no havia escoltat els seus precs perquè el traguessin d’aquell infern de no fer res, qui s’entestava en mantenir-lo allà fent el maniquí era un comandament d’escala mitjana sense cap més aspiració que la de preservar la seva grisor fins a jubilar-se. Potser seria alguna mena de revenja rebuscada? Potser aquell comandament, de jove, havia tingut aspiracions i il·lusions com les que ell tenia i algú, pel motiu que fos, havia decidit tallar-li les ales? Podia ser que gaudís del malalt sentiment de veure patir algú? Era realment així? I la solució era reproduir el patiment cap a la següent generació? Buscar una nova víctima a qui abocar el sac de merda que li havia destrossat la vida? Era com una mena de cadena perversa que perpetuava un maltractament cruel i sàdic.

El primer cop que li va venir la idea, va pensar que era una bogeria. Els dies següents, però, es va anar fent gran dins del seu cap fins que va arribar el dia que va explotar. Quan va aparèixer el sensellar per complir amb el seu ritual de desafiament, ell, des de la seva posició, li va cridar l’atenció, va abandonar el lloc de vigilància i va enfilar en direcció cap a aquell home que ja tenia els pantalons als genolls. Els seus companys el van intentar aturar però van creure que faria el que tothom feia molt de temps que desitjava. La sorpresa va ser majúscula quan van veure com aquell policia «novato» es posava al costat d’aquell pollós indesitjable i mostrava solidàriament les galtes del seu cul cap a les portes del palau del govern que havia defensat durant tants mesos. La gran diferència estava en els pantalons. Mentre el sensellar duia uns texans trencats, bruts i pudents; ell s’havia baixat fins als genolls els camals dels pantalons d’un uniforme que li havia provocat els pitjors sentiments de la vida. De fet, no en va tenir prou i se’ls va acabar traient del tot. Posteriorment va fer el mateix amb la jaqueta i la camisa fins a quedar completament despullat. L’indigent no es podia creure el que estava veient. No podia parar de riure, aplaudir i felicitar-lo.

Aquella nit glaçada d’hivern va morir finalment un somni després d’una llarga agonia però també va néixer una amistat que marcaria les vides de dues ànimes que, pel motiu que fos, havien decidit plantar-se.