L’operació

S’havia gastat fins l’últim cèntim dels seus estalvis en el seu cos. Des de petit que havia estat l’aneguet lleig i havia hagut d’aguantar bromes sobre les seves orelles sortints i les seves ulleres de cul de got.

Els anys d’institut van ser un infern. Gairebé d’un dia per l’altre li havia aparegut un nas enorme, una infinitat de granets i una gepa horrible. A mesura que es va anar fent gran, però, els comentaris cruels sobre el seu físic van anar desapareixent. Tot i així, el mirall traidor li recordava, dia sí i dia també, que els canvis que estava experimentant el seu cos no li agradaven gens.

Passats els vint, una sobrevinguda calvície va deixar-lo sense ni un pel al cap i se li va posar una panxa i un cul que feien d’ell un sac de plecs arrodonits fins a la punta dels dits dels peus i de les mans.

Després d’un mes plorant cada dia i odiant la seva imatge, va decidir posar fil a l’agulla. Va començar pel que li va semblar més fàcil: La panxa i el cul. Una dieta estricta combinada amb l’exercici físic constant i progressivament exigent li van estilitzar el cos molt més aviat del que s’imaginava. Això li va donar molts ànims a continuar amb el canvi radical que el seu cervell havia planificat entre llargues sessions d’abdominals i peses. No tenia un cos atlètic, ni molt menys, però tots aquells plecs s’havien esvaït pacientment en una infinitat de gotes de suor fins al punt de veure’s obligat a renovar completament l’armari perquè tot li feia bossa.

La resta ja no depenia directament d’ell. Va demanar pressupostos i finalment es va acabar decidint per una clínica que li feien tot en un paquet, fet que li permetia beneficiar-se d’un important descompte. Era una mena de xarxa mèdica que tocava totes les especialitats i que garantia una renovació total del cos en menys de dos anys.

Va començar pels ulls i treure’s aquelles gruixudes ulleres d’una vegada per totes. Abans, havia intentat amb tots els tipus de lentilles que hi havia en el mercat però no s’hi acabava de sentir còmode.

Un cop els seus ulls van enfocar-ho tot com no ho havien fet mai, el següent pas va ser l’implant de cabells. Era una mica incòmode perquè no es podia fer de cop però, en un temps més que raonable, va recuperar la pinta del calaix dels records.

Després va ser la pell i és que eliminar les marques de granets que li havien deixat la cara, l’esquena i bona part del cos com un mapa tampoc no seria fàcil. Entre operació i operació, en paral·lel, no podia abandonar la dieta “sense”, l’havia batejat així perquè era més fàcil dir “sense” que enumerar la llarga llista de coses prohibides. Justament eren sempre les més delicioses. Tampoc havia deixat d’anar al gimnàs on s’havia fet popular pel canvi radical que havia experimentat el seu cos.

També es va arreglar les orelles perquè quedessin una mica més enganxades al cap i no fessin aquell efecte d’antena parabòlica.

El més complicat va ser la gepa perquè la cirurgia ja era d’una afectació més important. Va ser l’única intervenció de la qual no li podien garantir la totalitat de l’èxit per això havia hagut de contractar una assegurança complementària, a suggeriment de la clínica, per si es donava el cas que no acabés de sortir del tot bé. No estava gens tranquil però, si es complicava, com a mínim li garantien que rebria una sucosa indemnització.

Quan va obrir els ulls li feia mal tot i tenia un maldecap equiparable a la pitjor ressaca que hagués viscut mai. Va necessitar dos dies per reunir prou forces per aixecar-se del llit. Era impossible descansar en un hospital. Li feia mal tot però quan es va poder mirar al mirall de perfil i veure com aquella odiosa gepa havia desaparegut gairebé es posa a plorar. Ho havia aconseguit. No podia estar més satisfet. Estava convençut que la seva vida canviaria radicalment com ho havia fet el seu cos. No calia convertir-se en un casanova, però ara sí que es veia amb condicions de menjar-se alguns dels “roscos” que, fins llavors, sempre havien passat de llarg.

Els trenta li havien arribat gairebé sense ni adonar-se’n i mentre tothom ja començava a tenir la vida feta: Parella estable, la primera criatura, la hipoteca i totes aquelles coses que se suposa que s’han de fer perquè “és el moment”, ell havia concentrat tots els esforços i diners en reconstruir-se a sí mateix.

Ara sí, ara se sentia amb forces per intentar-ho. Va pensar que el primer que faria seria buscar per les xarxes socials totes les noies, ara dones, que li havien robat el cor els anys anteriors. Qui sap, potser tindria sort i el camí per guanyar-se-les, amb aquell canvi tan radical, ara seria molt més planer. Li va passar pel cap la idea de fer-se passar per un desconegut i aprofitar l’avantatge de conèixer-les sense que elles el reconeguessin. Seria com un joc del que estava convençut que, ara sí, guanyaria ell. Va fer una llista de noms però va notar de seguida que el cap estava cada vegada més emboirat de manera que va encendre la tele per relaxar-se una mica. No descansava bé en aquell llit d’hospital.

Va riure quan va veure que el protagonista d’un anunci era calb i tenia una mica de panxeta. El segon, justament era d’ulleres i n’hi havia de tots les mides i de totes les formes. Allò ja no li va fer tanta gràcia i va decidir mirar amb la seva tauleta el primer capítol d’aquella famosa sèrie que havia captivat el món sencer. Així tindria un tema més de conversa en les seves futures relacions socials. El seu cor es va quedar glaçat quan va veure que l’actor principal tenia la cara plena de marques de granets i que quan es posava de perfil li destacaven unes orelles sortints. A més, se li podia intuir una prominència a l’inici de l’esquena que li recordava clarament la seva odiosa i extingida gepa. Ho va deixar córrer i se’n va anar a dormir.

Uns dies després de rebre l’alta va tenir un dinar familiar. El seu nebot adolescent va aparèixer amb el cap afaitat i amb un bony a sota del clatell. Quan li va preguntar, el noi li va respondre que a l’institut tothom anava així, que era la tendència més trencadora. Això d’anar rapat al zero no li va semblar tan estrany com el fet de portar una mena de pasta incrustada a la part de darrere del coll per fer l’efecte d’una gepa a sota de la samarreta. També es va sorprendre quan el noi es va mostrar il·lusionat amb tots els granets que li omplien la cara pensant que en el futur li deixarien tot de marques que li donarien un interès especial al seu aspecte. Fins i tot li va confessar que n’hi havia alguns que se’ls havia pintat amb un retolador. Tampoc no li va encaixar quan li va dir que estava seguint una dieta hipercalòrica per intentar guanyar una mica de pes que li arrodonís el seu espigat cos. No havia fet massa esport a la seva vida, però li havia tocat un físic que se li marcaven les venes i els ossos i li costava molt, moltíssim engreixar-se. Ho va acabar de rematar quan li va explicar que dormia amb un aparell per fer-li sortir una miqueta les orelles. Al final, a sobre, el noi li va insinuar una broma sobre el seu renovat aspecte. Va marxar per no emprenyar-s’hi, en el fons no deixava de ser un adolescent.

Camí de casa, els seus ulls només es fixaven en les persones que s’anava creuant. Era un malson. En un trajecte no massa llarg va veure diversos joves i no tan joves que seguien l’innovador look del seu nebot.

Un any després ja els veia per tot arreu. De nou, l’amarg sentiment d’odi en mirar-se al mirall va tornar. Estava convençut que el seu fracàs rotund en l’objectiu d’aconseguir una parella amb qui començar a fer la vida que tocava era, una vegada més, culpa del seu físic. Per sort, havia rebut propaganda de la clínica on s’havia operat un temps enrere. Ara feien una oferta d’un paquet de calvície permanent, gepa estètica, marques artificials de granets, orelles amb personalitat i, de regal, assessorament en una dieta per guanyar aquells quilets de més que, ara, tant enamoraven. No s’ho va pensar ni un segon i va demanar un crèdit per tornar a passar pel quiròfan i remodelar el seu cos de dalt a baix de nou. Abans de fer-ho, va cremar totes les velles fotos. No volia veure’s mai més com era ara ni tampoc com ho havia estat abans.